Ningú
diria que viu al carrer Portaferrissa, sempre ple de vianants que entren i
surten de botigues de les grans cadenes de moda, ni que des del balcó del seu
estudi, on també hi treballa, s’hi escolten les campanes de l’església del Pi i
de la catedral. Aquestes són les interioritats que només coneixen els qui viuen
als pisos amplis de la part més antiga de Barcelona.
Seu
en una taula lateral, al davant d’una paret plena de records i anotacions. Aquest és el seu racó particular, des d’on
tecleja l’ordinador, respon correus i feina pendent, està a l’aguait de
l’arribada del fill i també hi troba els seus moments de calma, per escriure. I
ho fa en la mateixa posició d’aquella dona de la fotografia en blanc i negre,
amb cabell recollit, mirada fixa i faldilles per sota el genoll, asseguda al
davant d’un escriptori de la casa que la seva família encara manté a Camprodon.
