De quan tot es comprava i es venia al detall

Surto de la portalada del nostre edifici agafada de la mà de la mare. Encara tinc unes mans ben petitones i les ungles del dit més petit són diminutes. Ja no em creixeran gaire, però això encara no ho sé. Només tinc cinc anys d’edat. És divendres a la tarda i anem a comprar al carrer Vilamarí, a dos travessies de casa. 

Abans ens desviem per entrar a la merceria per mirar un botó que faci joc amb la meva faldilla escocesa. Obrim la porta de vidre del carrer i quan entrem el timbre fa un ding-dong i aleshores de la rebotiga en surt caminant a passets molt lents una senyora molt més gran que les meves àvies. És vella, vellíssima: té un cabell blanc, ben llis, recollit amb un monyo i la veu finíssima.

- Bona tarda, vostè dirà. –ens pregunta la senyora, que aprofita per lloar el meu pentinat. Després de saludar-la, m’entra una vergonya gran, molt gran i aprofito per amagar-me darrera de les faldilles de la mare. 

- Busco un botó que faci joc amb aquest que li porto de mostra –contesta ella.

De cop i volta, la velleta, de sota del mostrador en treu un calaix de fusta massissa. I s’obre un món màgic de formes i colors! Un calaix ben ple de botons i ens els va dipositant damunt perquè els toquem, els comprovem. Botons de dos forats, de quatre forats, folrats de roba, grans, petits, mitjans, de plàstic, en forma de cor, de caramel, de flor, de fusta, de perleta, de cristall, verds, blaus, verds, vermells...


La noia de la rialla magnètica


Quan avui a les cinc del matí la migranya que des de fa un parell de setmanes em volta pel cap ha decidit contraatacar amb força, només he pogut fer que llevar-me i beure un got d’aigua ben fresca a glopades, amb una pastilla d’aquelles que haurien d’ajudar a col·locar-ho tot a lloc. Enmig dels somnis, dels pensaments, del dolor intern encara intermitent i dels sorolls que s’escolen per la persiana del balcó de l’habitació, he pogut aixecar la mà i desenfundar el mòbil per obrir el perfil del meu Facebook. I a l’interior, com desenterrada a dins d’una caixa íntima, petita, envoltada de paper de seda i plena de cotó fluix m’hi has aparegut tu: una noia joveníssima, amb el que sembla un vestit de tirants, al davant de l’ampit d’una finestra, amb els ulls mig clucs i aquesta rialla magnètica, tan teva, tan pròpia, tan plena de vida.


Crea, esborra i tornar a crear

Quan tenia gairebé quatre anys d’edat vaig aprendre a resseguir les primeres lletres de l’abecedari. Aquella mestra de l’escola, tan eixuta i maldestre, ens feia col·locar el dit índex damunt d’aquell paper de vidre enganxat a una fusteta i que dibuixava el perfil de cada vocal. “Ara cap amunt, ara cap avall, però  sobretot no deixis anar el dit”, ens advertia.

Després a casa, la mare, que a la seva classe també ensenyava als seus nens i nenes a llegir i a escriure, reforçava alguns exercicis i em feia jugar amb el llenguatge. Ara la a, ara la o i ara la i. Imaginàvem paraules i després havia d’identificar cadascuna de les lletres que, poc a poc, anava aprenent a l’escola.

Als cinc anys d’edat, amb l’ajuda del meu primer llapis, sempre amb la punta ben afilada, vaig començar a escriure les primeres paraules: pala, pilota, pirata, mà, mona, rata, conill. I si m’equivocava, agafava la goma d’esborrar fins a deixar el paper ben net i altra vegada ho tornava a intentar. “Ara cap amunt, ara cap avall i sobretot no aixequis el llapis del paper”, em recordava la mare.

Als set anys d’edat, per no perdre l’hàbit de la cal·ligrafia, aquella mestra de mirada dolça i parlar tranquil, ens feia copiar a les nostres llibretes paraules i frases senceres, sempre resseguint les majúscules i les minúscules, les comes i els punts finals. “Poc a poc i bona lletra”, em deia el pare, quan de tornada de l’escola em veia emplenant les fitxes del meu quadern.