Jugar des de la polivalència

Esperava amb delit que arribés l'hora del pati -del recreo que en deien aleshores- per sortir de l'aula d'aquella escola situada al carrer Diputacio de Barcelona. Estudiava als escolapis de l'Eixample, un col·legi que s'havia creat -molts anys abans que els seus pares l'hi matriculessin- en un inmoble que ocupava una escala de veïns clàssica del centre de la ciutat. 

Malgrat que el pati de l'escola no deixava marge per a masses aspiracions -tot just l'espai que quedava en un tros de l'interior de cases-, jugar a bàsquet es va transformar, amb els anys, en la seva afició. S'hi traslladava amb els seus amics tan bon punt sonava el timbre que, des de les aules, els avisava del descans. 

Aleshores s'obrien les portes i en sortien, cap al passadis i de camí cap a l'esbarjo, desenes de nens petits amb bata de ratlles blaves i blanques. També ho feien ells, els més grans, que, per sort, ja s'havien pogut alliberar d'aquell uniforme que, a primera hora, els obligaven a col·locar-se damunt de la roba amb la que s'havien vestit a casa. 

Viure dins d’un rellotge de sorra

El rellotge de sorra està situat al centre de la taula, omnipresent, mentre les minúscules partícules de color taronja comencen a caure. Quan avui ella s’ha aixecat també ha fet llevar els seus tres fills, els ha rentat la cara, els ha fet l’esmorzar, ha esperat que arribés la cangur, ha deixat el gran amb el seu pare, perquè el pugi a la casa de Viladrau a iniciar les vacances de Pasqua, ha trucat al despatx per saber si hi havia res pendent, ha parlat amb un client per telèfon i ha revisat un document que ha d’entregar per avui mateix. I no són ni les deu del matí. 

Viu accelerada, com si el temps se li anés a acabar d’un moment a un altre, i algú li robés, de cop, d’una batzegada. 

Sovint ella es diu que hauria de parar, per descansar, per fugir i relaxar-se, però i si tot s’atura sense avisar? I encara no ha arribat als 40 anys d’edat, però un dia, ja fa molts anys, la vida se li va parar en sec.

Tornant a ensopegar amb la mateixa pedra

Queia el capvespre i seia emmig d’un passadís de parets i cadires blanques que, en aquella clínica de la part alta de Barcelona, havien habilitat per als pacients que esperaven la visita del traumatòleg. Es distreia contemplant les fotos penjades de jugadors del Barça, que com Maradona, Schuster, Urruti o Carrasco, havien passat per les mans d’aquell metge, que a ella sempre li havia semblat un prepotent.

Aquella tarda havien anat a descobrir els racons de la Barcelona gòtica amb el professor d’història. Durant el descans s’havia dedicat a reseguir amb els peus la vorera d’una font propera a l’esglèsia de Sant Pau del Camp i, de sobte, havia perdut l’equilibri i s’havia golpejat el turmell esquerre amb força. I havia notat un “crec” a la part lateral del peu.

“T’està bé! Ara calla i camina, que no ha estat res!”, va sentir que li deia el professor, tot sorneguer. Tenia 12 anys, era tímida i la vergonya li va impedir de respondre-li. Va recórrer amb tota la classe els carrers del Carme, Elisabets, Hospital, La Rambla, mig barri del Born, Via Laietana, Pau Claris, Gran Via i Bailen, fins arribar a les portes de la seva escola.

El camí se li havia fet etern i malgrat que la seva amiga havia anat a avisar el professor per dir-li que ella tenia el peu molt inflamat i que cada vegada li feia més mal, aquest s’havia fet el sord i havien seguit amb el trajecte. Ni més ni menys del que s’havia marcat en un inici. I ella coixejant.