De quan tot es comprava i es venia al detall

Surto de la portalada del nostre edifici agafada de la mà de la mare. Encara tinc unes mans ben petitones i les ungles del dit més petit són diminutes. Ja no em creixeran gaire, però això encara no ho sé. Només tinc cinc anys d’edat. És divendres a la tarda i anem a comprar al carrer Vilamarí, a dos travessies de casa. 

Abans ens desviem per entrar a la merceria per mirar un botó que faci joc amb la meva faldilla escocesa. Obrim la porta de vidre del carrer i quan entrem el timbre fa un ding-dong i aleshores de la rebotiga en surt caminant a passets molt lents una senyora molt més gran que les meves àvies. És vella, vellíssima: té un cabell blanc, ben llis, recollit amb un monyo i la veu finíssima.

- Bona tarda, vostè dirà. –ens pregunta la senyora, que aprofita per lloar el meu pentinat. Després de saludar-la, m’entra una vergonya gran, molt gran i aprofito per amagar-me darrera de les faldilles de la mare. 

- Busco un botó que faci joc amb aquest que li porto de mostra –contesta ella.

De cop i volta, la velleta, de sota del mostrador en treu un calaix de fusta massissa. I s’obre un món màgic de formes i colors! Un calaix ben ple de botons i ens els va dipositant damunt perquè els toquem, els comprovem. Botons de dos forats, de quatre forats, folrats de roba, grans, petits, mitjans, de plàstic, en forma de cor, de caramel, de flor, de fusta, de perleta, de cristall, verds, blaus, verds, vermells...

La noia de la rialla magnètica

Quan avui a les cinc del matí la migranya que des de fa un parell de setmanes em volta pel cap ha decidit contraatacar amb força, només he pogut fer que llevar-me i beure un got d’aigua ben fresca a glopades, amb una pastilla d’aquelles que haurien d’ajudar a col·locar-ho tot a lloc. Enmig dels somnis, dels pensaments, del dolor intern encara intermitent i dels sorolls que s’escolen per la persiana del balcó de l’habitació, he pogut aixecar la mà i desenfundar el mòbil per obrir el perfil del meu Facebook. I a l’interior, com desenterrada a dins d’una caixa íntima, petita, envoltada de paper de seda i plena de cotó fluix m’hi has aparegut tu: una noia joveníssima, amb el que sembla un vestit de tirants, al davant de l’ampit d’una finestra, amb els ulls mig clucs i aquesta rialla magnètica, tan teva, tan pròpia, tan plena de vida.

Crea, esborra i tornar a crear

Quan tenia gairebé quatre anys d’edat vaig aprendre a resseguir les primeres lletres de l’abecedari. Aquella mestra de l’escola, tan eixuta i maldestre, ens feia col·locar el dit índex damunt d’aquell paper de vidre enganxat a una fusteta i que dibuixava el perfil de cada vocal. “Ara cap amunt, ara cap avall, però  sobretot no deixis anar el dit”, ens advertia.

Després a casa, la mare, que a la seva classe també ensenyava als seus nens i nenes a llegir i a escriure, reforçava alguns exercicis i em feia jugar amb el llenguatge. Ara la a, ara la o i ara la i. Imaginàvem paraules i després havia d’identificar cadascuna de les lletres que, poc a poc, anava aprenent a l’escola.

Als cinc anys d’edat, amb l’ajuda del meu primer llapis, sempre amb la punta ben afilada, vaig començar a escriure les primeres paraules: pala, pilota, pirata, mà, mona, rata, conill. I si m’equivocava, agafava la goma d’esborrar fins a deixar el paper ben net i altra vegada ho tornava a intentar. “Ara cap amunt, ara cap avall i sobretot no aixequis el llapis del paper”, em recordava la mare.

Als set anys d’edat, per no perdre l’hàbit de la cal·ligrafia, aquella mestra de mirada dolça i parlar tranquil, ens feia copiar a les nostres llibretes paraules i frases senceres, sempre resseguint les majúscules i les minúscules, les comes i els punts finals. “Poc a poc i bona lletra”, em deia el pare, quan de tornada de l’escola em veia emplenant les fitxes del meu quadern.

Groc, groc, groc és el vestit que porto

De petita em recordo els estius pujant muntanyes, anant a collir gerds i nabius a les desenes de valls de la Cerdanya, sempre amb la imatge present de la meva mare, que, mestra de formació, arrossegava un munt de criatures pels vorals fins a fer possible el que al principi era impossible: arribar a coronar els cims o a recòrrer els darrers trams de les nostres excursions.  

Vestíem aleshores amb la roba més tronada que teníem i a dins de les motxilles, que aleshores solien carretejar tots els pares, hi dúiem jerseis i fins i tot algun anorac. Mai se sabia, ni en els dies de més calor, com podia girar el vent o com els núvols podien arribar a omplir el forat de la Seu, perquè a vegades es tornava fosc, ben fosc.

La mare, a qui recordo amb el seu cabell negre llarg, llarguíssim, sovint recollit amb una cua de cavall, amb texans, una samarreta de cotó i unes bambes de tela, encetava l’excursió ja a la última posició, mentre la Joana, la Rut i molt sovint la Sabet i la Mar, les meves dues cosines, ens entreteníem per dilatar el moment de començar a caminar.

La màquina d’escriure del meu avi

“Geeemmmaa! On ets?”- preguntava des de l’altra banda d’aquell passadís llarguíssim aquella senyora d’ulls blaus, melena curta, figura estilitzada i caminar elegant. I aquella nena tímida, de cabells llargs pentinats amb dues trenes, faldilla plissada de quadres escocesos, mocassins i caminar maldestre, sortia del seu racó per dirigir-se a la cuina. “Ara vinc àvia!” –li responia.

De petita, els diumenges, quan anàvem a visitar l’àvia dels avis –perquè era la única àvia que aleshores encara tenia marit, l’únic avi a qui jo vaig conèixer-, em dirigia com tothom a abandonar els abrics, les bufandes, els guants i les bosses al despatx que hi havia al costat del rebedor.

Tot seguit, algú apagava el llum i mitja família s’encaminava en processó cap al menjador, on durant els primers 12 anys de la meva vida encara recordo la figura de l’avi, amb el somriure congelat, assegut damunt de la butaca de color bordeus i la mirada perduda davant del televisor.

I aleshores, aquella nena més petita, que era jo, reculava un, dos, tres i quatre passos fins a esmunyir-se altra vegada al seu racó, feia un petit saltiró fins a prémer l’interruptor del llum i s’asseia a la cadira de l’avi, darrera la taula del despatx, sota d’aquell diploma de requetè de la guerra, que sempre li havia fet tanta por, i simplement es dedicava a observar.

Les nenes de la parada de l’autobús

“Era molt prima, duia el cabell més aviat curt, calçava sabates de cordons i sempre anava acompanyada del seu pare. Encara que només havien de creuar el lateral de la Gran Via sovint arribaven corrents a la parada d’autobús, la mateixa on jo m’esperava amb el meu pare per anar fins a col·legi”, explica ara asseguda en el banc d’una cafeteria, on aprofita per repenjar-hi tota l’esquena i descansar a consciència perquè ja està de cinc mesos.

La nena de la parada de l’autobús s’assemblava molt a ella. “Era com el meu mirall, tot i que jo era més grassoneta. Somreia molt i també conversava amb el seu pare i, a vegades, com jo, aprofitava el trajecte fins a l’escola per repassar la lliçó”, relata.

Cada matí, la nena més grassoneta travessava la Gran Via i passava per davant del quiosc, que segueix regentant l’home de les mans brutes per la tinta dels diaris. D’aquells temps, en recorda la botiga de queviures de l’Arturo, que sempre tenia caixes de fusta per tot arreu i on hi venien embotits portats de Moià. “La meva mare sempre deia que l’Arturo ens deixava sense ni un duro, perquè era molt car”, somriu.

Seguint el rastre de l’aneguet lleig

“De petita, quan només hi havia dos canals de televisió, el meu germà, que té set anys més que jo, em deia la Bordeta, per la sèrie Cañas y barro, una nena adoptada per una família humil. Més tard, jugàvem a Juan Sebastián la manta, un joc que s’havia inventat, però que a mi m’agradava, en el qual jo m'havia de posar sobre d'ell, fent de flassada, quan ell tenia fred”, assegura mentre pren un cafè amb gel en una de les desenes de places del barri de Gràcia.

Les bromes del germà, a qui en el algun moment va arribar a considerar que era perfecte, malgrat les seves imperfeccions, no li van marcar en excés, perquè ara, de gran, les segueix aguantant, això sí, amb esportivitat. En algun calaix de casa seva, segurament ell encara guarda un document que li va fer signar per acreditar que era el rei del sofà i com a tal, ella li havia de cedir, per sempre més i quan ell desitgés.

Viure dins d’un rellotge de sorra

El rellotge de sorra està situat al centre de la taula, omnipresent, mentre les minúscules partícules de color taronja comencen a caure. Quan avui ella s’ha aixecat també ha fet llevar els seus tres fills, els ha rentat la cara, els ha fet l’esmorzar, ha esperat que arribés la cangur, ha deixat el gran amb el seu pare, perquè el pugi a la casa de Viladrau a iniciar les vacances de Pasqua, ha trucat al despatx per saber si hi havia res pendent, ha parlat amb un client per telèfon i ha revisat un document que ha d’entregar per avui mateix. I no són ni les deu del matí. 

Viu accelerada, com si el temps se li anés a acabar d’un moment a un altre, i algú li robés, de cop, d’una batzegada. 

Sovint ella es diu que hauria de parar, per descansar, per fugir i relaxar-se, però i si tot s’atura sense avisar? I encara no ha arribat als 40 anys d’edat, però un dia, ja fa molts anys, la vida se li va parar en sec.

De nena rebel a iogui

Surt disparada de la cafeteria. Sap amb certesa que els alumnes de les sis de la tarda ja l’estaran esperant en posició de lotus, damunt de les estoretes per començar a fer ioga. Creua el carrer Joan Gamper, obra la porta i entra al centre a pas lleuger, saluda a la secretària, es treu l’abric i, per sort, ja és a dins.

“De petita, a l’escola em deien La vieja perquè allà on hi havia conflicte o baralles estava jo, però per fer de mediadora, per posar pau i per resoldre perquè no suportava els enfrontaments”, assegura mentre assaboreix un cafè amb llet espumosa. A classe parlava molt, s’avorria eternament, tenia dificultats a l’hora de llegir, no podia parar de moure’s i sovint acabava castigada al passadís.

“És quan ballo que em sento més autèntica”

Són les vuit del vespre i encara és a l’escola vestida amb les sabates de claqué,  els pantalons de niló i una samarreta ample de cintura, parlant amb uns alumnes que acaben de sortir de l’aula de dansa. I a la mà hi du el full d’assistència. “Avui, no sé per què han fallat molt alumnes”, assegura mentre va posant creuetes al costat d’alguns noms.

Es canvia molt de pressa, al mateix despatx de la direcció, mentre la seva parella, responsable, ballarí, mestre i ànima mater d’aquest projecte despatxa per telèfon amb un possible client interessat en apuntar-se a l’escola de claqué i dansa que van obrir fa just tres anys al carrer Balmes de Barcelona, quan la crisis econòmica ja feia estralls. 

Avui fa cara de cansada perquè des de fa setmanes intenta combinar com pot les classes, els assajos, que són la seva passió i la seva feina, amb els canvis que comença a experimentar el seu cos, tan menut. Aquesta última sensació és nova, però la del cansament físic l’ha acompanyat gairebé des del primer dia que de petita, amb només set anys, va començar a ballar. 

Vivint de recuperar records

Ningú diria que viu al carrer Portaferrissa, sempre ple de vianants que entren i surten de botigues de les grans cadenes de moda, ni que des del balcó del seu estudi, on també hi treballa, s’hi escolten les campanes de l’església del Pi i de la catedral. Aquestes són les interioritats que només coneixen els qui viuen als pisos amplis de la part més antiga de Barcelona.

Seu en una taula lateral, al davant d’una paret plena de records i anotacions.  Aquest és el seu racó particular, des d’on tecleja l’ordinador, respon correus i feina pendent, està a l’aguait de l’arribada del fill i també hi troba els seus moments de calma, per escriure. I ho fa en la mateixa posició d’aquella dona de la fotografia en blanc i negre, amb cabell recollit, mirada fixa i faldilles per sota el genoll, asseguda al davant d’un escriptori de la casa que la seva família encara manté a Camprodon.

De la planta baixa a l’àtic

“Quan vaig entrar en aquest pis em va semblar un palau, de gran que era”. Ja fa més de 40 anys que fa la vida en aquest àtic del Guinardó de Barcelona, que ara no canviaria per a res. Amb el seu marit i els seus fills hi va anar viure quan les torres, amb el seu trosset de jardí, i les cases d’alçada reduïda encara eren les protagonistes del paissatge del barri. Poc a poc, els edificis de pisos van anar guanyant terreny. L’immoble del seu àtic va ser un dels primers que es va alçar en el seu carrer.

“Al meu marit li agradava el Guinardó, perquè la seva germana ja hi vivia, ell hi treballava i perquè sobretot ens permetia tenir un pis gran, amb molta llum, dues terrasses, una habitació per cada fill i les màximes comoditats”, assegura, amb les mans arrepenjades a la taula enfundada de la sala d’estar, que habitualment utilitza per sopar, quan no hi tenen convidats.

Els canvis costen i a ella encara més, perquè durant gairebé tot el dia es quedava sola en un pis grandiós i sobretot en un barri que, al principi, no li pertanyia i que quedava lluny de la Barceloneta, on havia viscut primer amb els seus pares i germans i després amb el marit i els fills. “Quan vàrem venir a viure aquí em va costar molt d’adaptar-me”, assevera aquesta dona, que ara ja supera els 70 anys d’edat, i que una vegada casada va deixar de treballar, perquè, aleshores, era costum.