Tres mesos de vida salvatge

Aquell dia m’hagués pogut matar. Vaig treure de la pallissa l’autopatí que feia dos anys m’havien dut els Reis i que la mamà havia volgut que pugés a Massanes, perquè deia que a Barcelona no tenia sentit tenir-lo, em vaig ajustar les sandàlies per clavar els talons al costat de les rodes del davant i vaig inclinar el cos  per agafar més velocitat durant la baixada. I, com de costum, el manillar va començar a moure’s a una velocitat trepidant: endavant i endarrere, endavant i endarrere.

M’agradava sentir el vent a la cara, notar les pessigolles a l’estómac que em pujaven fins a la gola i beure a glops d’aquella llibertat que només podia tastar als estius, quan des de juny a setembre la meva germana Imma, el meu cosí Josep Maria i jo ens trobàvem a Massanes, a la casa familiar, per passar-hi els estius, amb la mamà, la tia Mercè i la baba Esperança, que aleshores vivia durant l’hivern a Girona.

En això pensava quan estava damunt de l’autopatí. Sortia des de l’era de davant de la casa gran i fins a Cal Masover per després tornar a pujar i repetir el recorregut una vegada i una altra. Però, aquella tarda, en la que hauria de ser última baixada del dia, vaig dir-me: “Jaume, apreta al màxim!”.

El manillar oscil·lava al límit: endavant i endarrere, endavant i endarrere.

El nen que volia una Nancy per a Reis

Cada vigília del dia de Reis al matí, quan s’apropava el patge reial a la plaça del poble i tots els nens ja l’havien rebut amb el soroll de les llaunes buides lligades a una corda llarguíssima que feien sonar pels carrers, ell hi anava amb un sobre tancat i una carta a dins que sempre acabava de la mateixa manera: “Y este año, como me he portado muy bien, quiero una Nancy”. I tot seguit firmava la missiva amb bona lletra, tal i com li havien ensenyat la senyoreta Trini, a l’escola, perquè els Reis no s’equivoquessin de casa.

Aleshores, les nines Nancy començaven a fer furor entre gairebé totes les nenes de la seva edat, perquè s’anunciaven tots els dies en aquell televisor, encara de blanc i negre. Ell les havia vist a l’aparador d’aquella botiga de Tortosa, quan hi passava per davant, agafat de la mà de la mare per anar al metge o a visitar algun familiar.

Des dels 20 anys que visc de propina

“Just quan era a punt de sortir de l’aigua i ja veia la llum de sol, a la zona on trencaven les ones, vaig començar a convulsionar i em va agafar un atac. Em van rescatar per casualitat perquè tots els qui aleshores em coneixien pensaven que estava fent capbussades. I finalment em vaig salvar de miracle. Fa molts anys que la mort no em fa por perquè sóc conscient que des dels 20  visc de propina”.

No és la primera vegada que explica aquest episodi de la seva vida, però aquesta vegada -ell que mai ha recordat massa res de la infància- sí que ha intentat recuperar els petits detalls que van marcar aquell primer dia de platja del mes de juliol de 1968, quan només tenia 20 anys i estiuejava a Canet de Mar, amb els seus pares i els quatre germans.