La màquina d’escriure del meu avi

“Geeemmmaa! On ets?”- preguntava des de l’altra banda d’aquell passadís llarguíssim aquella senyora d’ulls blaus, melena curta, figura estilitzada i caminar elegant. I aquella nena tímida, de cabells llargs pentinats amb dues trenes, faldilla plissada de quadres escocesos, mocassins i caminar maldestre, sortia del seu racó per dirigir-se a la cuina. “Ara vinc àvia!” –li responia.

De petita, els diumenges, quan anàvem a visitar l’àvia dels avis –perquè era la única àvia que aleshores encara tenia marit, l’únic avi a qui jo vaig conèixer-, em dirigia com tothom a abandonar els abrics, les bufandes, els guants i les bosses al despatx que hi havia al costat del rebedor.

Tot seguit, algú apagava el llum i mitja família s’encaminava en processó cap al menjador, on durant els primers 12 anys de la meva vida encara recordo la figura de l’avi, amb el somriure congelat, assegut damunt de la butaca de color bordeus i la mirada perduda davant del televisor.

I aleshores, aquella nena més petita, que era jo, reculava un, dos, tres i quatre passos fins a esmunyir-se altra vegada al seu racó, feia un petit saltiró fins a prémer l’interruptor del llum i s’asseia a la cadira de l’avi, darrera la taula del despatx, sota d’aquell diploma de requetè de la guerra, que sempre li havia fet tanta por, i simplement es dedicava a observar.

Eres una peça elegant, de ferro forjat, amb les tecles lluents i amb una cinta de dues ratlles, una negra i l’altra vermella, que unia els dos carrets superiors. Feia temps que no t’utilitzaven perquè mai hi vaig veure cap paper al rodet ni tampoc ningú n’havia fet cap menció. Mai vaig gosar tocar-te per por a ser descoberta. Reposaves damunt d’un carret antic d’oficina, esperant potser l’arribada de temps millors.

Quan ja vaig aprendre a unir les lletres i a desxifrar-les, un dia dels que m’amagava al racó que havia estat de l’avi, hi vaig llegir el que posava a la capçalera, ja bruta de pols: “hispano-olivetti”. I vaig callar fins que vam acabar de dinar i vaig ajudar a retirar els plats de la taula i ens vam empassar la pel·lícula del western que feien per la televisió i ens vam tornar a posar els abrics i et vaig tornar a mirar de reüll i vam retornar cap a casa.

I només aleshores em vaig atrevir a preguntar al pare per tu. I ell, amb la mirada trista, em va respondre que eres la màquina de l’avi, del seu pare, i que t’havia utilitzat en multituds de vegades per escriure i sobretot per fer-ho en català. “L’avi escrivia molt bé el català, tot i que no li van ensenyar a l’escola, però estimava la llengua, saps Gemma?”- em deia.

Temps enrere, poc abans que jo nasqués, la malaltia havia començat a eixugar el cervell de l’avi i ell poc a poc havia anat perdent la capacitat de cercar les paraules exactes per il·lustrar cada situació, d’escriure-les, d’enllaçar-les, d’expressar-se i, finalment, de reconèixer-nos a tots. I tu, la seva màquina d’escriure, vas quedar abandonada.

Però aquelles tecles rodones, de fons negre i línies platejades sempre, sempre em van quedar ben gravades a la memòria, fins i tot durant aquells anys que les meves visites a casa de l’àvia van desaparèixer. Després, ja de més gran, quan vaig tornar a sovintejar aquell pis de l’Eixample sempre repetia el meu ritual secret, però aleshores algú ja t’havia amagat a sota d’una funda de plàstic de color gris.

El logotip de Gemma Bruna Comunicació

El dia que després de més de 15 anys de periodista vaig decidir-me a crear la pròpia agència de comunicació no se’m va acudir una idea millor que, a tall d’homenatge a tu, però també a l’avi que l’Alzheimer em va impedir conèixer, incorporar-te al logotip de la meva empresa, emulant les teves tecles G i B,  les inicials del meu nom.

I per tot això, avui, que celebro el meu quarantè aniversari, pocs mesos després de la mort de l’àvia i quan ja fa 28 anys que el pare del meu pare va deixar de respirar, m’he emocionat una mica per fora, però sobretot per dins, quan, finalment, t’he tingut entre les meves mans. A partir d'ara ets l’autèntica protagonista del menjador de casa. Per fi has trobat temps millors.