“Aguanta l'agulla amb el braç esquerre, ben ferma, ara l'altra agulla amb la mà dreta, posa-hi el dit índex damunt. Fes un primer gir a la llana i ara dóna la volta sencera. Així molt bé, Gemma, amb paciència però sense pausa. Un, dos, tres, un, dos, tres. No apretis tant, deixa que respiri. Ho veus com ho faig jo? Fixa't, se t'ha escapat un punt. Deixa'm que t'ho arreglo. Torna-hi"
I aleshores et treies aquelles ulleres de pasta gruixuda amb què et recordo durant aquells primers anys d'infància i miraves en silenci, posant la màxima atenció a la filera de punts que havia anat creant amb les meves agulles de teixir, mogudes encara per les meves mans imprecises.
Molt sovint havia de tornar a començar: tu teixies enrere, a un ritme trepidant, fins arribar al punt precís on se m'havia escapat algun trau. Mentrestant jo observava amb sorpresa com finalment aconseguies rescatar la forma perfecte perquè jo ho tornés a intentar una i altra vegada, una i altra vegada fins a crear una bufanda de llana i després un gorro d'hivern.