Amb un mocador a la butxaca

Viu, treballa, pensa, sent i creix envoltat de llibres. Els imagina, els crea, els elabora, els impulsa, els presenta i, sovint, els regala pensant en aquell que els rebrà, els llegirà o n’aprendrà. Perquè els llibres també ensenyen a viure. Treballa en aquest pis de passadís llarg del carrer Muntaner i amb el seu esforç, energia, vitalitat, però també amb l’astúcia de qui s’ho ha treballat a fons i no li han regalat res, arrossega de manera imparable a tot el seu equip de col·laboradors.

Evita compartir els seus secrets, perquè si fos així deixarien de ser-ho, i tampoc s’aboca a explicar gaires intimitats, però sí que li agrada compartir els seus pensaments. Amb el pas dels anys ja no sap quins són genuïns o quins ha manllevat dels llibres que ha llegit o que ha ajudat a crear. Tan se val.

Tres mesos de vida salvatge

Aquell dia m’hagués pogut matar. Vaig treure de la pallissa l’autopatí que feia dos anys m’havien dut els Reis i que la mamà havia volgut que pugés a Massanes, perquè deia que a Barcelona no tenia sentit tenir-lo, em vaig ajustar les sandàlies per clavar els talons al costat de les rodes del davant i vaig inclinar el cos  per agafar més velocitat durant la baixada. I, com de costum, el manillar va començar a moure’s a una velocitat trepidant: endavant i endarrere, endavant i endarrere.

M’agradava sentir el vent a la cara, notar les pessigolles a l’estómac que em pujaven fins a la gola i beure a glops d’aquella llibertat que només podia tastar als estius, quan des de juny a setembre la meva germana Imma, el meu cosí Josep Maria i jo ens trobàvem a Massanes, a la casa familiar, per passar-hi els estius, amb la mamà, la tia Mercè i la baba Esperança, que aleshores vivia durant l’hivern a Girona.

En això pensava quan estava damunt de l’autopatí. Sortia des de l’era de davant de la casa gran i fins a Cal Masover per després tornar a pujar i repetir el recorregut una vegada i una altra. Però, aquella tarda, en la que hauria de ser última baixada del dia, vaig dir-me: “Jaume, apreta al màxim!”.

El manillar oscil·lava al límit: endavant i endarrere, endavant i endarrere.

El nen que volia una Nancy per a Reis

Cada vigília del dia de Reis al matí, quan s’apropava el patge reial a la plaça del poble i tots els nens ja l’havien rebut amb el soroll de les llaunes buides lligades a una corda llarguíssima que feien sonar pels carrers, ell hi anava amb un sobre tancat i una carta a dins que sempre acabava de la mateixa manera: “Y este año, como me he portado muy bien, quiero una Nancy”. I tot seguit firmava la missiva amb bona lletra, tal i com li havien ensenyat la senyoreta Trini, a l’escola, perquè els Reis no s’equivoquessin de casa.

Aleshores, les nines Nancy començaven a fer furor entre gairebé totes les nenes de la seva edat, perquè s’anunciaven tots els dies en aquell televisor, encara de blanc i negre. Ell les havia vist a l’aparador d’aquella botiga de Tortosa, quan hi passava per davant, agafat de la mà de la mare per anar al metge o a visitar algun familiar.

De l’escolania de Montserrat al Gran Teatre del Liceu

De petit li agradava disfressar-se d’indi, de pell roja, de futbolista i de tot allò que li obrís la ment per viure noves històries. I després, és clar, hi havia la música, un món que li va venir donat pel seu germà, que uns anys abans que ell, de la mà del capellà de Sallent, el poble on van néixer, havia entrat al monestir de Montserrat a fer-hi d’escolanet.

“Els diumenges pujàvem amb els meus pares a visitar-lo, perquè aleshores els escolans vivien interns durant tota la setmana. A mi m’encantava perquè hi tenien un poliesportiu, amb un llit elàstic, on hi podia saltar tota l’estona que volgués, i també uns futbolins on jugar-hi gratis”, assegura mentre assaboreix un cafè que acaba de demanar després de saludar a la taula del costat, a un compositor musical de sèries de televisió catalanes amb qui acaba de coincidir.

El seu ingrés a Montserrat li va arribar de manera natural. Va seguir els passos del germà, tot i que es va preparar a consciència amb la professora Filomena Comellas, que li donava classes a Manresa una vegada a la setmana, seguint el mètode d’Ireneu Segarra, un mestre i pedagog que entenia l’aprenentatge de la música a través del joc.

Sol enmig d’un pati buit

“Em vaig quedar en aquell pati immens, on instants abans un munt de nens vestits amb la bata de ratlles blanques i blau marí havien fet files per repartir-se per les tres escales que duien cap a les aules d’aquella escola”, explica mentre pren la fresca a la tribuna, des d’on divisa l’interior d’illa de l’Eixample, un espai molt similar al que encara ocupa el col·legi on els seus pares el van matricular als 11 anys, per començar el sisè curs.

Era el seu primer dia als maristes, la mateixa escola on anava en Jordi, el seu cosí de només un any menys i que vivia al costat de casa seva, a la rambla Volart, al barri del Guinardó de Barcelona. A primera hora del matí, la seva mare l’havia acompanyat fins a les portes del col·legi, que tenia l’entrada pel carrer València i al cap de pocs minuts es va trobar a dins d’aquell edifici que tan imposava.

“La meva primera escola va ser l’Acadèmia Barceloneta i quan ens vam trasladar de barri vaig anar a un col·legi proper a casa. Vaig començar en un escola minúscula per passar a una de més gran i finalment acabava als maristes, que era inmensa”, assegura mentre contesta a les preguntes de manera gairebé sil·làbica, sense extrendre’s massa en detalls.

Una fiblada d’amor per la pinta i la tisora

Manté la mateixa mirada de canalla de quan era petit i pujava als estius a la caseta que els seus pares tenien entre Blanes i Malgrat o de quan jugava amb els seus germans al pati de la casa que la mare encara manté al carrer Frederic Rahola, al barri d’Horta de Barcelona. I també de quan acompanyava de la mà al seu germà petit a la barberia de Pedroche, situada molt a prop del passeig Maragall. Allà hi va néixer la seva particular història d’amor. Però aleshores amb set anys ni ho sospitava.

“El Pedroche, que aleshores tenia uns 50 anys, regentava la típica barberia d’aquella època: amb tres cadires elevades, preparades per tallar-te el cabell, tres dependents i el símbol de ratlles que combinava el vermell, el blanc i el blau, a la porta. Anar-hi sempre era una festa, perquè a més tenia dos fills, un de la meva edat”, explica, mentre viatja a principis de la dècada dels 70.

Segurament aquell barber de barri li va invocar la seva futura vocació. “Als set anys ja hi anava sol amb el meu germà i solia anar a tallar-me el cabell cada tres mesos. En Pedroche no ens feia massa meravelles”, assegura. Sortia de la barberia amb un tall estil Marcelino, seguint el model del protagonista d’aquella pel·lícula espanyola que anys abans havia causat furor.

Amb el mar en una part de la seva sang

Llenguado, maira, mollet, daurada, turbot, salmó, tonyina, rap, roger, cloïsses, musclos, gambes, canaïlles… Tot això i molt més podria distingir d’entre les xarxes d’un pescador, assegura amb la mirada encara una mica descol·locada per la pregunta.

Va créixer ara fa 48 anys al número 123 del carrer del Mar, a la Barceloneta, un barri vinculat íntimament amb l’aigua, la sal, les barques, el port, però també amb els quarts de casa, la humitat, els carrers estrets, la llibertat de jugar al carrer, la roba estesa al balcó i els esforços de moltes famílies per arribar a finals de mes i esmerçar tots els sentits per poder prosperar.

El vincle amb el mar li ve de molt lluny. “El meu avi matern era pescador des dels 10 anys i jo, de petit, recordo que sopava peix tots els dies de la setmana”, explica. “Cap a les sis de la tarda, quan el meu avi ja havia arribat a port amb La Pescadora, la seva barca, arribava al meu carrer, premia el timbre de casa dels pares i deixava el llenguado i les gambes, que apartava per a mi”, afegeix.

Ell era el rei de la casa, perquè va ser el primer nét i, segurament, per això i perquè va tenir prou temps per conèixer-lo d’aprop, va ser el que va rebre més festes de l’avi. El seu segon nom, tot i que ara ha quedat relegat només per a documents oficials, és el de l’avi i això a ell, que si ara visqués ja hauria celebrat el seu centenari, el deuria omplir d’orgull.