Manté la mateixa mirada de canalla de quan era petit i pujava als
estius a la caseta que els seus pares tenien entre Blanes i Malgrat o de quan
jugava amb els seus germans al pati de la casa que la mare encara manté al
carrer Frederic Rahola, al barri d’Horta de Barcelona. I també de quan
acompanyava de la mà al seu germà petit a la barberia de Pedroche, situada molt
a prop del passeig Maragall. Allà hi va néixer la seva particular història
d’amor. Però aleshores amb set anys ni ho sospitava.
“El Pedroche, que aleshores tenia uns 50
anys, regentava la típica barberia d’aquella època: amb tres cadires elevades,
preparades per tallar-te el cabell, tres dependents i el símbol de ratlles que
combinava el vermell, el blanc i el blau, a la porta. Anar-hi
sempre era una festa, perquè a més tenia dos fills, un de la meva edat”,
explica, mentre viatja a principis de la dècada dels 70.
Segurament aquell barber de barri li va
invocar la seva futura vocació. “Als set anys ja hi anava sol amb el meu germà
i solia anar a tallar-me el cabell cada tres mesos. En Pedroche no ens feia
massa meravelles”, assegura. Sortia de la barberia amb un tall estil Marcelino,
seguint el model del protagonista d’aquella pel·lícula espanyola que anys abans
havia causat furor.
