Aquell dia m’hagués pogut matar. Vaig treure de la
pallissa l’autopatí que feia dos anys m’havien dut els Reis i que la mamà havia
volgut que pugés a Massanes, perquè deia que a Barcelona no tenia sentit
tenir-lo, em vaig ajustar les sandàlies per clavar els talons al costat de les
rodes del davant i vaig inclinar el cos
per agafar més velocitat durant la baixada. I, com de costum, el
manillar va començar a moure’s a una velocitat trepidant: endavant i endarrere,
endavant i endarrere.
M’agradava sentir el vent a la cara, notar les
pessigolles a l’estómac que em pujaven fins a la gola i beure a glops d’aquella
llibertat que només podia tastar als estius, quan des de juny a setembre la
meva germana Imma, el meu cosí Josep Maria i jo ens trobàvem a Massanes, a la
casa familiar, per passar-hi els estius, amb la mamà, la tia Mercè i la baba
Esperança, que aleshores vivia durant l’hivern a Girona.
En això pensava quan estava damunt de l’autopatí.
Sortia des de l’era de davant de la casa gran i fins a Cal Masover per després
tornar a pujar i repetir el recorregut una vegada i una altra. Però, aquella
tarda, en la que hauria de ser última baixada del dia, vaig dir-me: “Jaume,
apreta al màxim!”.
El manillar oscil·lava al límit: endavant i
endarrere, endavant i endarrere.
