Jugar des de la polivalència

Esperava amb delit que arribés l'hora del pati -del recreo que en deien aleshores- per sortir de l'aula d'aquella escola situada al carrer Diputacio de Barcelona. Estudiava als escolapis de l'Eixample, un col·legi que s'havia creat -molts anys abans que els seus pares l'hi matriculessin- en un inmoble que ocupava una escala de veïns clàssica del centre de la ciutat. 

Malgrat que el pati de l'escola no deixava marge per a masses aspiracions -tot just l'espai que quedava en un tros de l'interior de cases-, jugar a bàsquet es va transformar, amb els anys, en la seva afició. S'hi traslladava amb els seus amics tan bon punt sonava el timbre que, des de les aules, els avisava del descans. 

Aleshores s'obrien les portes i en sortien, cap al passadis i de camí cap a l'esbarjo, desenes de nens petits amb bata de ratlles blaves i blanques. També ho feien ells, els més grans, que, per sort, ja s'havien pogut alliberar d'aquell uniforme que, a primera hora, els obligaven a col·locar-se damunt de la roba amb la que s'havien vestit a casa. 

De quan tot es comprava i es venia al detall

Surto de la portalada del nostre edifici agafada de la mà de la mare. Encara tinc unes mans ben petitones i les ungles del dit més petit són diminutes. Ja no em creixeran gaire, però això encara no ho sé. Només tinc cinc anys d’edat. És divendres a la tarda i anem a comprar al carrer Vilamarí, a dos travessies de casa. 

Abans ens desviem per entrar a la merceria per mirar un botó que faci joc amb la meva faldilla escocesa. Obrim la porta de vidre del carrer i quan entrem el timbre fa un ding-dong i aleshores de la rebotiga en surt caminant a passets molt lents una senyora molt més gran que les meves àvies. És vella, vellíssima: té un cabell blanc, ben llis, recollit amb un monyo i la veu finíssima.

- Bona tarda, vostè dirà. –ens pregunta la senyora, que aprofita per lloar el meu pentinat. Després de saludar-la, m’entra una vergonya gran, molt gran i aprofito per amagar-me darrera de les faldilles de la mare. 

- Busco un botó que faci joc amb aquest que li porto de mostra –contesta ella.

De cop i volta, la velleta, de sota del mostrador en treu un calaix de fusta massissa. I s’obre un món màgic de formes i colors! Un calaix ben ple de botons i ens els va dipositant damunt perquè els toquem, els comprovem. Botons de dos forats, de quatre forats, folrats de roba, grans, petits, mitjans, de plàstic, en forma de cor, de caramel, de flor, de fusta, de perleta, de cristall, verds, blaus, verds, vermells...

La noia de la rialla magnètica

Quan avui a les cinc del matí la migranya que des de fa un parell de setmanes em volta pel cap ha decidit contraatacar amb força, només he pogut fer que llevar-me i beure un got d’aigua ben fresca a glopades, amb una pastilla d’aquelles que haurien d’ajudar a col·locar-ho tot a lloc. Enmig dels somnis, dels pensaments, del dolor intern encara intermitent i dels sorolls que s’escolen per la persiana del balcó de l’habitació, he pogut aixecar la mà i desenfundar el mòbil per obrir el perfil del meu Facebook. I a l’interior, com desenterrada a dins d’una caixa íntima, petita, envoltada de paper de seda i plena de cotó fluix m’hi has aparegut tu: una noia joveníssima, amb el que sembla un vestit de tirants, al davant de l’ampit d’una finestra, amb els ulls mig clucs i aquesta rialla magnètica, tan teva, tan pròpia, tan plena de vida.

De quan ens mudàvem per baixar a Barcelona

De petita hauria volgut anar al col·legi de monges, perquè li agradava l’uniforme amb la faldilla plissada de quadres i els mitjons ben estirats fins arribar a l’alçada del genoll que portaven les nenes quan sortien i anaven cap a casa. Però els pares mai la van dur a l’escola de pago; ella va anar a la pública del poble, com tothom.

A vegades, quan la mare tancava la fruteria que regentava, s’apropaven fins a Ca les Rafaeles, una botiga antiga estreta i fosca que hi havia al centre de Martorell, a la part antiga, on hi compràven les samarretes i la roba interior. La regentaven dues dones grans, una que parlava en català i l’altre que enraonava amb un fort accent andalús. A ella sempre li havien semblat unes dones més que centenàries.

La màquina d’escriure del meu avi

“Geeemmmaa! On ets?”- preguntava des de l’altra banda d’aquell passadís llarguíssim aquella senyora d’ulls blaus, melena curta, figura estilitzada i caminar elegant. I aquella nena tímida, de cabells llargs pentinats amb dues trenes, faldilla plissada de quadres escocesos, mocassins i caminar maldestre, sortia del seu racó per dirigir-se a la cuina. “Ara vinc àvia!” –li responia.

De petita, els diumenges, quan anàvem a visitar l’àvia dels avis –perquè era la única àvia que aleshores encara tenia marit, l’únic avi a qui jo vaig conèixer-, em dirigia com tothom a abandonar els abrics, les bufandes, els guants i les bosses al despatx que hi havia al costat del rebedor.

Tot seguit, algú apagava el llum i mitja família s’encaminava en processó cap al menjador, on durant els primers 12 anys de la meva vida encara recordo la figura de l’avi, amb el somriure congelat, assegut damunt de la butaca de color bordeus i la mirada perduda davant del televisor.

I aleshores, aquella nena més petita, que era jo, reculava un, dos, tres i quatre passos fins a esmunyir-se altra vegada al seu racó, feia un petit saltiró fins a prémer l’interruptor del llum i s’asseia a la cadira de l’avi, darrera la taula del despatx, sota d’aquell diploma de requetè de la guerra, que sempre li havia fet tanta por, i simplement es dedicava a observar.

Tres mesos de vida salvatge

Aquell dia m’hagués pogut matar. Vaig treure de la pallissa l’autopatí que feia dos anys m’havien dut els Reis i que la mamà havia volgut que pugés a Massanes, perquè deia que a Barcelona no tenia sentit tenir-lo, em vaig ajustar les sandàlies per clavar els talons al costat de les rodes del davant i vaig inclinar el cos  per agafar més velocitat durant la baixada. I, com de costum, el manillar va començar a moure’s a una velocitat trepidant: endavant i endarrere, endavant i endarrere.

M’agradava sentir el vent a la cara, notar les pessigolles a l’estómac que em pujaven fins a la gola i beure a glops d’aquella llibertat que només podia tastar als estius, quan des de juny a setembre la meva germana Imma, el meu cosí Josep Maria i jo ens trobàvem a Massanes, a la casa familiar, per passar-hi els estius, amb la mamà, la tia Mercè i la baba Esperança, que aleshores vivia durant l’hivern a Girona.

En això pensava quan estava damunt de l’autopatí. Sortia des de l’era de davant de la casa gran i fins a Cal Masover per després tornar a pujar i repetir el recorregut una vegada i una altra. Però, aquella tarda, en la que hauria de ser última baixada del dia, vaig dir-me: “Jaume, apreta al màxim!”.

El manillar oscil·lava al límit: endavant i endarrere, endavant i endarrere.

Les nenes de la parada de l’autobús

“Era molt prima, duia el cabell més aviat curt, calçava sabates de cordons i sempre anava acompanyada del seu pare. Encara que només havien de creuar el lateral de la Gran Via sovint arribaven corrents a la parada d’autobús, la mateixa on jo m’esperava amb el meu pare per anar fins a col·legi”, explica ara asseguda en el banc d’una cafeteria, on aprofita per repenjar-hi tota l’esquena i descansar a consciència perquè ja està de cinc mesos.

La nena de la parada de l’autobús s’assemblava molt a ella. “Era com el meu mirall, tot i que jo era més grassoneta. Somreia molt i també conversava amb el seu pare i, a vegades, com jo, aprofitava el trajecte fins a l’escola per repassar la lliçó”, relata.

Cada matí, la nena més grassoneta travessava la Gran Via i passava per davant del quiosc, que segueix regentant l’home de les mans brutes per la tinta dels diaris. D’aquells temps, en recorda la botiga de queviures de l’Arturo, que sempre tenia caixes de fusta per tot arreu i on hi venien embotits portats de Moià. “La meva mare sempre deia que l’Arturo ens deixava sense ni un duro, perquè era molt car”, somriu.

Seguint el rastre de l’aneguet lleig

“De petita, quan només hi havia dos canals de televisió, el meu germà, que té set anys més que jo, em deia la Bordeta, per la sèrie Cañas y barro, una nena adoptada per una família humil. Més tard, jugàvem a Juan Sebastián la manta, un joc que s’havia inventat, però que a mi m’agradava, en el qual jo m'havia de posar sobre d'ell, fent de flassada, quan ell tenia fred”, assegura mentre pren un cafè amb gel en una de les desenes de places del barri de Gràcia.

Les bromes del germà, a qui en el algun moment va arribar a considerar que era perfecte, malgrat les seves imperfeccions, no li van marcar en excés, perquè ara, de gran, les segueix aguantant, això sí, amb esportivitat. En algun calaix de casa seva, segurament ell encara guarda un document que li va fer signar per acreditar que era el rei del sofà i com a tal, ella li havia de cedir, per sempre més i quan ell desitgés.

De quan duia tupè

“Jo havia estat un molt bon ballarí, la veritat és que sempre m’ha agradat ballar i se’m donava prou bé.” –rememora sovint en traslladar-se als seus anys d’adolescència i de joventut, quan a les tardes, primer, i a les nits, després, recorria les sales de ball de Barcelona, on les parelles es coneixien al so de les cançons de José Guardiola, Antonio Machín, Juanito Segarra o Jorge Sepúlveda.

Parlem de finals de la década dels anys 50, en una Espanya que començava a despertar de la postguerra i de quan encara no existien les discoteques, que molt més tard viurien el seu boom amb l'estrena de pel·lícules com 'Fiebre de Sábado noche' que va catapultar cap a la fama a un jove John Travolta. 

Ell, però, que ja havia entrat als inicis de la seva joventut, ja duia tupè. “Me’l pujava amb un fixador i després m’hi posava brillantina, perquè era la moda, però tampoc el duia molt encartronat, al punt just”, assegura ara, mentre reposa a la butaca de la saleta de casa seva, amb els braços cada vegada més relaxats i estirats cap amunt,  esperant quina direcció prendrà la propera pregunta.

Viure dins d’un rellotge de sorra

El rellotge de sorra està situat al centre de la taula, omnipresent, mentre les minúscules partícules de color taronja comencen a caure. Quan avui ella s’ha aixecat també ha fet llevar els seus tres fills, els ha rentat la cara, els ha fet l’esmorzar, ha esperat que arribés la cangur, ha deixat el gran amb el seu pare, perquè el pugi a la casa de Viladrau a iniciar les vacances de Pasqua, ha trucat al despatx per saber si hi havia res pendent, ha parlat amb un client per telèfon i ha revisat un document que ha d’entregar per avui mateix. I no són ni les deu del matí. 

Viu accelerada, com si el temps se li anés a acabar d’un moment a un altre, i algú li robés, de cop, d’una batzegada. 

Sovint ella es diu que hauria de parar, per descansar, per fugir i relaxar-se, però i si tot s’atura sense avisar? I encara no ha arribat als 40 anys d’edat, però un dia, ja fa molts anys, la vida se li va parar en sec.

De nena rebel a iogui

Surt disparada de la cafeteria. Sap amb certesa que els alumnes de les sis de la tarda ja l’estaran esperant en posició de lotus, damunt de les estoretes per començar a fer ioga. Creua el carrer Joan Gamper, obra la porta i entra al centre a pas lleuger, saluda a la secretària, es treu l’abric i, per sort, ja és a dins.

“De petita, a l’escola em deien La vieja perquè allà on hi havia conflicte o baralles estava jo, però per fer de mediadora, per posar pau i per resoldre perquè no suportava els enfrontaments”, assegura mentre assaboreix un cafè amb llet espumosa. A classe parlava molt, s’avorria eternament, tenia dificultats a l’hora de llegir, no podia parar de moure’s i sovint acabava castigada al passadís.

“És quan ballo que em sento més autèntica”

Són les vuit del vespre i encara és a l’escola vestida amb les sabates de claqué,  els pantalons de niló i una samarreta ample de cintura, parlant amb uns alumnes que acaben de sortir de l’aula de dansa. I a la mà hi du el full d’assistència. “Avui, no sé per què han fallat molt alumnes”, assegura mentre va posant creuetes al costat d’alguns noms.

Es canvia molt de pressa, al mateix despatx de la direcció, mentre la seva parella, responsable, ballarí, mestre i ànima mater d’aquest projecte despatxa per telèfon amb un possible client interessat en apuntar-se a l’escola de claqué i dansa que van obrir fa just tres anys al carrer Balmes de Barcelona, quan la crisis econòmica ja feia estralls. 

Avui fa cara de cansada perquè des de fa setmanes intenta combinar com pot les classes, els assajos, que són la seva passió i la seva feina, amb els canvis que comença a experimentar el seu cos, tan menut. Aquesta última sensació és nova, però la del cansament físic l’ha acompanyat gairebé des del primer dia que de petita, amb només set anys, va començar a ballar. 

Viatjar sense piu de seguretat

Som a finals d’agost i encara que a la Cerdanya, com cada any quan s’acaba l’estiu, plou per les tardes, els pares ens obliguen a anar al bosc, a collir gerds i maduixes. 

Amb la Joana voldríem quedar-nos a Ger per anar amb bicicleta o encara millor que ens portéssiu a la piscina de Bellver, però avui, com gairebé sempre, tampoc hem pogut sortir-nos amb la nostra.

Entrem, tot i les nostres queixes, a la part de darrera del Talbot de color vermell, que tu condueixes, amb la Rut, que ja fa estona que s’espera a sortir, i l’Àngels, que col·loca al portaequipatges la bossa de color verd xiclet on ha disposat recipients de plàstic buits i el nostre berenar de pa amb xocolata embolicat amb paper de cuina.

Roda el món i torna al born

Obre la porta a la mare i li ensenya tots els racons d’aquest pis de l’Eixample barceloní que acaben de llogar. La part de davant, on es troba l’estudi, dóna al carrer Girona i la part de darrera a una immensa tribuna de finestrals des d’on es pot observar l’esquena dels edificis de tota la illa, amb les seves galeries i sortides. 

La mare observa darrera del vidre i de cop i volta té una estranya intuïció i li ve a la memòria un retrat que guarda a l’àlbum familiar: els avis, que gairebé no va conèixer, amb els seus pares, els cosins i tots els seus germans, menys ella i les dues petites, que encara no havien nascut, en un pati amb reixes acabades en forma de llança.

Tornant a ensopegar amb la mateixa pedra

Queia el capvespre i seia emmig d’un passadís de parets i cadires blanques que, en aquella clínica de la part alta de Barcelona, havien habilitat per als pacients que esperaven la visita del traumatòleg. Es distreia contemplant les fotos penjades de jugadors del Barça, que com Maradona, Schuster, Urruti o Carrasco, havien passat per les mans d’aquell metge, que a ella sempre li havia semblat un prepotent.

Aquella tarda havien anat a descobrir els racons de la Barcelona gòtica amb el professor d’història. Durant el descans s’havia dedicat a reseguir amb els peus la vorera d’una font propera a l’esglèsia de Sant Pau del Camp i, de sobte, havia perdut l’equilibri i s’havia golpejat el turmell esquerre amb força. I havia notat un “crec” a la part lateral del peu.

“T’està bé! Ara calla i camina, que no ha estat res!”, va sentir que li deia el professor, tot sorneguer. Tenia 12 anys, era tímida i la vergonya li va impedir de respondre-li. Va recórrer amb tota la classe els carrers del Carme, Elisabets, Hospital, La Rambla, mig barri del Born, Via Laietana, Pau Claris, Gran Via i Bailen, fins arribar a les portes de la seva escola.

El camí se li havia fet etern i malgrat que la seva amiga havia anat a avisar el professor per dir-li que ella tenia el peu molt inflamat i que cada vegada li feia més mal, aquest s’havia fet el sord i havien seguit amb el trajecte. Ni més ni menys del que s’havia marcat en un inici. I ella coixejant.

Amb el mar en una part de la seva sang

Llenguado, maira, mollet, daurada, turbot, salmó, tonyina, rap, roger, cloïsses, musclos, gambes, canaïlles… Tot això i molt més podria distingir d’entre les xarxes d’un pescador, assegura amb la mirada encara una mica descol·locada per la pregunta.

Va créixer ara fa 48 anys al número 123 del carrer del Mar, a la Barceloneta, un barri vinculat íntimament amb l’aigua, la sal, les barques, el port, però també amb els quarts de casa, la humitat, els carrers estrets, la llibertat de jugar al carrer, la roba estesa al balcó i els esforços de moltes famílies per arribar a finals de mes i esmerçar tots els sentits per poder prosperar.

El vincle amb el mar li ve de molt lluny. “El meu avi matern era pescador des dels 10 anys i jo, de petit, recordo que sopava peix tots els dies de la setmana”, explica. “Cap a les sis de la tarda, quan el meu avi ja havia arribat a port amb La Pescadora, la seva barca, arribava al meu carrer, premia el timbre de casa dels pares i deixava el llenguado i les gambes, que apartava per a mi”, afegeix.

Ell era el rei de la casa, perquè va ser el primer nét i, segurament, per això i perquè va tenir prou temps per conèixer-lo d’aprop, va ser el que va rebre més festes de l’avi. El seu segon nom, tot i que ara ha quedat relegat només per a documents oficials, és el de l’avi i això a ell, que si ara visqués ja hauria celebrat el seu centenari, el deuria omplir d’orgull.