Tornant a ensopegar amb la mateixa pedra

Queia el capvespre i seia emmig d’un passadís de parets i cadires blanques que, en aquella clínica de la part alta de Barcelona, havien habilitat per als pacients que esperaven la visita del traumatòleg. Es distreia contemplant les fotos penjades de jugadors del Barça, que com Maradona, Schuster, Urruti o Carrasco, havien passat per les mans d’aquell metge, que a ella sempre li havia semblat un prepotent.

Aquella tarda havien anat a descobrir els racons de la Barcelona gòtica amb el professor d’història. Durant el descans s’havia dedicat a reseguir amb els peus la vorera d’una font propera a l’esglèsia de Sant Pau del Camp i, de sobte, havia perdut l’equilibri i s’havia golpejat el turmell esquerre amb força. I havia notat un “crec” a la part lateral del peu.

“T’està bé! Ara calla i camina, que no ha estat res!”, va sentir que li deia el professor, tot sorneguer. Tenia 12 anys, era tímida i la vergonya li va impedir de respondre-li. Va recórrer amb tota la classe els carrers del Carme, Elisabets, Hospital, La Rambla, mig barri del Born, Via Laietana, Pau Claris, Gran Via i Bailen, fins arribar a les portes de la seva escola.

El camí se li havia fet etern i malgrat que la seva amiga havia anat a avisar el professor per dir-li que ella tenia el peu molt inflamat i que cada vegada li feia més mal, aquest s’havia fet el sord i havien seguit amb el trajecte. Ni més ni menys del que s’havia marcat en un inici. I ella coixejant.

El pare, en arribar a casa, s’havia aixecat decidit a portar-la al metge, el mateix que li controlava l’escoliosis de l’esquena i que, mesos abans, els havia recordat que la seva filla tenia els turmells laxes. Una vegada a dins de la consulta, el traumatòleg, com aquell carnicer que remata el tros de carn per vendre amb una petita destral, li havia estirat els tendons i tots els ossos del peu fins a col·locar-los a lloc.

Els carrers de la ciutat ja tenien els llums encesos i ella havia recorregut la ciutat a dins del cotxe, amb la cama estirada enlaire i embolcallada amb un guix immens i un diagnòstic sota el braç: trencament de lligaments.

Avui, que precisament surt a l’hora de la feina i té pressa per visitar un pis, li ha fallat el turmell esquerre i s’ha menjat tres esglaons de les escales del metro. Ha anat a petar al terra i tot i que ha intentat, per vergonya, aixecar-se a tota velocitat no ha pogut. El dolor és tant intens que ha perdut les forces, però un viatger molt corpulent, que acaba de sortir del vagó de la línia lila, l’agafa a pes i l’ajuda a posar-se dreta.

Camina com pot, pensant que no ha estat res, arriba a les portes de l'immoble que vol visitar, parla amb la noia de l'agència de pisos, torna a baixar i quan ja està a pocs metres de casa seva, li fallen les forces. Els últims passos són un calvari i quan l’ajuden a treure’s el botí, l’espectacle és llastimós: un turmell deformat i pràcticament irreconeixible per la inflamació.

Directament la posen dins d’un taxi fins arribar a l’hospital de Sant Pau, on l’atenen amb diligència. “Com que sembles una persona que enten les explicacions, et comento que tens un esguinç tipus II i calculo que en tens per un mes de baixa”, li explica el traumatòleg de guàrdia, enmig d’una consulta plena de gasses, guixos i lliteres on s’estiren alguns accidentats.

Els dies següents foren d’espant. El dolor no li remetia i era com si li estrangulessin el peu amb una corda. Anades i vingudes primer a l’hospital, on va viure en pròpia pell l’impacte de les retallades, després a la mútua de la feina  i amb  embenatge nou cada dos dies. “Tot està bé i el dolor és de l’esguinç, avui li embeno el peu a consciència”, li va espetar aquella metgessa la darrera vegada que la va visitar.

Han passat tres mesos i no l’ha tornat a veure mai més, ni ganes. Dotze dies més tard de caure per les escales del metro, finalment, li van donar el diagnòstic: gangrena, trencament de lligaments del turmell esquerre per les dues bandes i ingrés immediat a l’hospital.

Vint-i-quatre anys separen un episodi de l’altre, però definitivament, la realitat demostra que, una vegada més, ha tornat a ensopegar amb la mateixa pedra. Coses de ser humà…