“Geeemmmaa! On ets?”-
preguntava des de l’altra banda d’aquell passadís llarguíssim aquella senyora d’ulls
blaus, melena curta, figura estilitzada i caminar elegant. I aquella nena
tímida, de cabells llargs pentinats amb dues trenes, faldilla plissada de
quadres escocesos, mocassins i caminar maldestre, sortia del seu racó per
dirigir-se a la cuina. “Ara vinc àvia!” –li responia.
De petita, els
diumenges, quan anàvem a visitar l’àvia
dels avis –perquè era la única àvia que aleshores encara tenia marit, l’únic
avi a qui jo vaig conèixer-, em dirigia com tothom a abandonar els abrics, les
bufandes, els guants i les bosses al despatx que hi havia al costat del
rebedor.
Tot seguit, algú apagava el llum i mitja família s’encaminava en processó cap al menjador, on
durant els primers 12 anys de la meva vida encara recordo la figura de l’avi,
amb el somriure congelat, assegut damunt de la butaca de color bordeus i la
mirada perduda davant del televisor.
I aleshores,
aquella nena més petita, que era jo, reculava un, dos, tres i quatre passos
fins a esmunyir-se altra vegada al seu racó, feia un petit saltiró fins a prémer
l’interruptor del llum i s’asseia a la cadira de l’avi, darrera la taula del
despatx, sota d’aquell diploma de requetè de la guerra, que sempre li havia fet
tanta por, i simplement es dedicava a observar.
