La màquina d’escriure del meu avi

“Geeemmmaa! On ets?”- preguntava des de l’altra banda d’aquell passadís llarguíssim aquella senyora d’ulls blaus, melena curta, figura estilitzada i caminar elegant. I aquella nena tímida, de cabells llargs pentinats amb dues trenes, faldilla plissada de quadres escocesos, mocassins i caminar maldestre, sortia del seu racó per dirigir-se a la cuina. “Ara vinc àvia!” –li responia.

De petita, els diumenges, quan anàvem a visitar l’àvia dels avis –perquè era la única àvia que aleshores encara tenia marit, l’únic avi a qui jo vaig conèixer-, em dirigia com tothom a abandonar els abrics, les bufandes, els guants i les bosses al despatx que hi havia al costat del rebedor.

Tot seguit, algú apagava el llum i mitja família s’encaminava en processó cap al menjador, on durant els primers 12 anys de la meva vida encara recordo la figura de l’avi, amb el somriure congelat, assegut damunt de la butaca de color bordeus i la mirada perduda davant del televisor.

I aleshores, aquella nena més petita, que era jo, reculava un, dos, tres i quatre passos fins a esmunyir-se altra vegada al seu racó, feia un petit saltiró fins a prémer l’interruptor del llum i s’asseia a la cadira de l’avi, darrera la taula del despatx, sota d’aquell diploma de requetè de la guerra, que sempre li havia fet tanta por, i simplement es dedicava a observar.

Tres mesos de vida salvatge

Aquell dia m’hagués pogut matar. Vaig treure de la pallissa l’autopatí que feia dos anys m’havien dut els Reis i que la mamà havia volgut que pugés a Massanes, perquè deia que a Barcelona no tenia sentit tenir-lo, em vaig ajustar les sandàlies per clavar els talons al costat de les rodes del davant i vaig inclinar el cos  per agafar més velocitat durant la baixada. I, com de costum, el manillar va començar a moure’s a una velocitat trepidant: endavant i endarrere, endavant i endarrere.

M’agradava sentir el vent a la cara, notar les pessigolles a l’estómac que em pujaven fins a la gola i beure a glops d’aquella llibertat que només podia tastar als estius, quan des de juny a setembre la meva germana Imma, el meu cosí Josep Maria i jo ens trobàvem a Massanes, a la casa familiar, per passar-hi els estius, amb la mamà, la tia Mercè i la baba Esperança, que aleshores vivia durant l’hivern a Girona.

En això pensava quan estava damunt de l’autopatí. Sortia des de l’era de davant de la casa gran i fins a Cal Masover per després tornar a pujar i repetir el recorregut una vegada i una altra. Però, aquella tarda, en la que hauria de ser última baixada del dia, vaig dir-me: “Jaume, apreta al màxim!”.

El manillar oscil·lava al límit: endavant i endarrere, endavant i endarrere.

El nen que volia una Nancy per a Reis

Cada vigília del dia de Reis al matí, quan s’apropava el patge reial a la plaça del poble i tots els nens ja l’havien rebut amb el soroll de les llaunes buides lligades a una corda llarguíssima que feien sonar pels carrers, ell hi anava amb un sobre tancat i una carta a dins que sempre acabava de la mateixa manera: “Y este año, como me he portado muy bien, quiero una Nancy”. I tot seguit firmava la missiva amb bona lletra, tal i com li havien ensenyat la senyoreta Trini, a l’escola, perquè els Reis no s’equivoquessin de casa.

Aleshores, les nines Nancy començaven a fer furor entre gairebé totes les nenes de la seva edat, perquè s’anunciaven tots els dies en aquell televisor, encara de blanc i negre. Ell les havia vist a l’aparador d’aquella botiga de Tortosa, quan hi passava per davant, agafat de la mà de la mare per anar al metge o a visitar algun familiar.

Des dels 20 anys que visc de propina

“Just quan era a punt de sortir de l’aigua i ja veia la llum de sol, a la zona on trencaven les ones, vaig començar a convulsionar i em va agafar un atac. Em van rescatar per casualitat perquè tots els qui aleshores em coneixien pensaven que estava fent capbussades. I finalment em vaig salvar de miracle. Fa molts anys que la mort no em fa por perquè sóc conscient que des dels 20  visc de propina”.

No és la primera vegada que explica aquest episodi de la seva vida, però aquesta vegada -ell que mai ha recordat massa res de la infància- sí que ha intentat recuperar els petits detalls que van marcar aquell primer dia de platja del mes de juliol de 1968, quan només tenia 20 anys i estiuejava a Canet de Mar, amb els seus pares i els quatre germans.

Les nenes de la parada de l’autobús


“Era molt prima, duia el cabell més aviat curt, calçava sabates de cordons i sempre anava acompanyada del seu pare. Encara que només havien de creuar el lateral de la Gran Via sovint arribaven corrents a la parada d’autobús, la mateixa on jo m’esperava amb el meu pare per anar fins a col·legi”, explica ara asseguda en el banc d’una cafeteria, on aprofita per repenjar-hi tota l’esquena i descansar a consciència perquè ja està de cinc mesos.

La nena de la parada de l’autobús s’assemblava molt a ella. “Era com el meu mirall, tot i que jo era més grassoneta. Somreia molt i també conversava amb el seu pare i, a vegades, com jo, aprofitava el trajecte fins a l’escola per repassar la lliçó”, relata.

Cada matí, la nena més grassoneta travessava la Gran Via i passava per davant del quiosc, que segueix regentant l’home de les mans brutes per la tinta dels diaris. D’aquells temps, en recorda la botiga de queviures de l’Arturo, que sempre tenia caixes de fusta per tot arreu i on hi venien embotits portats de Moià. “La meva mare sempre deia que l’Arturo ens deixava sense ni un duro, perquè era molt car”, somriu.


De l’escolania de Montserrat al Gran Teatre del Liceu

De petit li agradava disfressar-se d’indi, de pell roja, de futbolista i de tot allò que li obrís la ment per viure noves històries. I després, és clar, hi havia la música, un món que li va venir donat pel seu germà, que uns anys abans que ell, de la mà del capellà de Sallent, el poble on van néixer, havia entrat al monestir de Montserrat a fer-hi d’escolanet.

“Els diumenges pujàvem amb els meus pares a visitar-lo, perquè aleshores els escolans vivien interns durant tota la setmana. A mi m’encantava perquè hi tenien un poliesportiu, amb un llit elàstic, on hi podia saltar tota l’estona que volgués, i també uns futbolins on jugar-hi gratis”, assegura mentre assaboreix un cafè que acaba de demanar després de saludar a la taula del costat, a un compositor musical de sèries de televisió catalanes amb qui acaba de coincidir.

El seu ingrés a Montserrat li va arribar de manera natural. Va seguir els passos del germà, tot i que es va preparar a consciència amb la professora Filomena Comellas, que li donava classes a Manresa una vegada a la setmana, seguint el mètode d’Ireneu Segarra, un mestre i pedagog que entenia l’aprenentatge de la música a través del joc.

Seguint el rastre de l’aneguet lleig

“De petita, quan només hi havia dos canals de televisió, el meu germà, que té set anys més que jo, em deia la Bordeta, per la sèrie Cañas y barro, una nena adoptada per una família humil. Més tard, jugàvem a Juan Sebastián la manta, un joc que s’havia inventat, però que a mi m’agradava, en el qual jo m'havia de posar sobre d'ell, fent de flassada, quan ell tenia fred”, assegura mentre pren un cafè amb gel en una de les desenes de places del barri de Gràcia.

Les bromes del germà, a qui en el algun moment va arribar a considerar que era perfecte, malgrat les seves imperfeccions, no li van marcar en excés, perquè ara, de gran, les segueix aguantant, això sí, amb esportivitat. En algun calaix de casa seva, segurament ell encara guarda un document que li va fer signar per acreditar que era el rei del sofà i com a tal, ella li havia de cedir, per sempre més i quan ell desitgés.