Queia el capvespre i seia
emmig d’un passadís de parets i cadires blanques que, en aquella clínica de la
part alta de Barcelona, havien habilitat per als pacients que esperaven la
visita del traumatòleg. Es distreia contemplant les fotos penjades de jugadors
del Barça, que com Maradona, Schuster, Urruti o Carrasco, havien passat per les
mans d’aquell metge, que a ella sempre li havia semblat un prepotent.
Aquella tarda havien anat a descobrir
els racons de la Barcelona gòtica amb el professor d’història. Durant el
descans s’havia dedicat a reseguir amb els peus la vorera d’una font propera a
l’esglèsia de Sant Pau del Camp i, de sobte, havia perdut l’equilibri i s’havia
golpejat el turmell esquerre amb força. I havia notat un “crec” a la part
lateral del peu.
“T’està bé! Ara calla i camina, que no
ha estat res!”, va sentir que li deia el professor, tot sorneguer. Tenia 12
anys, era tímida i la vergonya li va impedir de respondre-li. Va recórrer amb
tota la classe els carrers del Carme, Elisabets, Hospital, La Rambla, mig barri
del Born, Via Laietana, Pau Claris, Gran Via i Bailen, fins arribar a les
portes de la seva escola.
El camí se li havia fet etern i malgrat
que la seva amiga havia anat a avisar el professor per dir-li que ella tenia el
peu molt inflamat i que cada vegada li feia més mal, aquest s’havia fet el sord
i havien seguit amb el trajecte. Ni més ni menys del que s’havia marcat en un
inici. I ella coixejant.
