“Quan vaig entrar en aquest pis em va
semblar un palau, de gran que era”. Ja fa més de 40 anys que fa la vida en
aquest àtic del Guinardó de Barcelona, que ara no canviaria per a res. Amb el
seu marit i els seus fills hi va anar viure quan les torres, amb el seu trosset
de jardí, i les cases d’alçada reduïda encara eren les protagonistes del
paissatge del barri. Poc a poc, els edificis de pisos van anar guanyant
terreny. L’immoble del seu àtic va ser un dels primers que es va alçar en el
seu carrer.
“Al meu marit li agradava el Guinardó,
perquè la seva germana ja hi vivia, ell hi treballava i perquè sobretot ens
permetia tenir un pis gran, amb molta llum, dues terrasses, una habitació per
cada fill i les màximes comoditats”, assegura, amb les mans arrepenjades a la
taula enfundada de la sala d’estar, que habitualment utilitza per sopar, quan
no hi tenen convidats.
Els canvis costen i
a ella encara més, perquè durant gairebé tot el dia es quedava sola en un pis
grandiós i sobretot en un barri que, al principi, no li pertanyia i que quedava
lluny de la Barceloneta, on havia viscut primer amb els seus pares i germans i
després amb el marit i els fills. “Quan vàrem venir a viure aquí em va costar
molt d’adaptar-me”, assevera aquesta dona, que ara ja supera els 70 anys
d’edat, i que una vegada casada va deixar de treballar, perquè, aleshores, era
costum.