Tres mesos de vida salvatge

Aquell dia m’hagués pogut matar. Vaig treure de la pallissa l’autopatí que feia dos anys m’havien dut els Reis i que la mamà havia volgut que pugés a Massanes, perquè deia que a Barcelona no tenia sentit tenir-lo, em vaig ajustar les sandàlies per clavar els talons al costat de les rodes del davant i vaig inclinar el cos  per agafar més velocitat durant la baixada. I, com de costum, el manillar va començar a moure’s a una velocitat trepidant: endavant i endarrere, endavant i endarrere.

M’agradava sentir el vent a la cara, notar les pessigolles a l’estómac que em pujaven fins a la gola i beure a glops d’aquella llibertat que només podia tastar als estius, quan des de juny a setembre la meva germana Imma, el meu cosí Josep Maria i jo ens trobàvem a Massanes, a la casa familiar, per passar-hi els estius, amb la mamà, la tia Mercè i la baba Esperança, que aleshores vivia durant l’hivern a Girona.

En això pensava quan estava damunt de l’autopatí. Sortia des de l’era de davant de la casa gran i fins a Cal Masover per després tornar a pujar i repetir el recorregut una vegada i una altra. Però, aquella tarda, en la que hauria de ser última baixada del dia, vaig dir-me: “Jaume, apreta al màxim!”.

El manillar oscil·lava al límit: endavant i endarrere, endavant i endarrere.

Les nenes de la parada de l’autobús

“Era molt prima, duia el cabell més aviat curt, calçava sabates de cordons i sempre anava acompanyada del seu pare. Encara que només havien de creuar el lateral de la Gran Via sovint arribaven corrents a la parada d’autobús, la mateixa on jo m’esperava amb el meu pare per anar fins a col·legi”, explica ara asseguda en el banc d’una cafeteria, on aprofita per repenjar-hi tota l’esquena i descansar a consciència perquè ja està de cinc mesos.

La nena de la parada de l’autobús s’assemblava molt a ella. “Era com el meu mirall, tot i que jo era més grassoneta. Somreia molt i també conversava amb el seu pare i, a vegades, com jo, aprofitava el trajecte fins a l’escola per repassar la lliçó”, relata.

Cada matí, la nena més grassoneta travessava la Gran Via i passava per davant del quiosc, que segueix regentant l’home de les mans brutes per la tinta dels diaris. D’aquells temps, en recorda la botiga de queviures de l’Arturo, que sempre tenia caixes de fusta per tot arreu i on hi venien embotits portats de Moià. “La meva mare sempre deia que l’Arturo ens deixava sense ni un duro, perquè era molt car”, somriu.

“És quan ballo que em sento més autèntica”

Són les vuit del vespre i encara és a l’escola vestida amb les sabates de claqué,  els pantalons de niló i una samarreta ample de cintura, parlant amb uns alumnes que acaben de sortir de l’aula de dansa. I a la mà hi du el full d’assistència. “Avui, no sé per què han fallat molt alumnes”, assegura mentre va posant creuetes al costat d’alguns noms.

Es canvia molt de pressa, al mateix despatx de la direcció, mentre la seva parella, responsable, ballarí, mestre i ànima mater d’aquest projecte despatxa per telèfon amb un possible client interessat en apuntar-se a l’escola de claqué i dansa que van obrir fa just tres anys al carrer Balmes de Barcelona, quan la crisis econòmica ja feia estralls. 

Avui fa cara de cansada perquè des de fa setmanes intenta combinar com pot les classes, els assajos, que són la seva passió i la seva feina, amb els canvis que comença a experimentar el seu cos, tan menut. Aquesta última sensació és nova, però la del cansament físic l’ha acompanyat gairebé des del primer dia que de petita, amb només set anys, va començar a ballar. 

Roda el món i torna al born

Obre la porta a la mare i li ensenya tots els racons d’aquest pis de l’Eixample barceloní que acaben de llogar. La part de davant, on es troba l’estudi, dóna al carrer Girona i la part de darrera a una immensa tribuna de finestrals des d’on es pot observar l’esquena dels edificis de tota la illa, amb les seves galeries i sortides. 

La mare observa darrera del vidre i de cop i volta té una estranya intuïció i li ve a la memòria un retrat que guarda a l’àlbum familiar: els avis, que gairebé no va conèixer, amb els seus pares, els cosins i tots els seus germans, menys ella i les dues petites, que encara no havien nascut, en un pati amb reixes acabades en forma de llança.