“És quan ballo que em sento més autèntica”

Són les vuit del vespre i encara és a l’escola vestida amb les sabates de claqué,  els pantalons de niló i una samarreta ample de cintura, parlant amb uns alumnes que acaben de sortir de l’aula de dansa. I a la mà hi du el full d’assistència. “Avui, no sé per què han fallat molt alumnes”, assegura mentre va posant creuetes al costat d’alguns noms.

Es canvia molt de pressa, al mateix despatx de la direcció, mentre la seva parella, responsable, ballarí, mestre i ànima mater d’aquest projecte despatxa per telèfon amb un possible client interessat en apuntar-se a l’escola de claqué i dansa que van obrir fa just tres anys al carrer Balmes de Barcelona, quan la crisis econòmica ja feia estralls. 

Avui fa cara de cansada perquè des de fa setmanes intenta combinar com pot les classes, els assajos, que són la seva passió i la seva feina, amb els canvis que comença a experimentar el seu cos, tan menut. Aquesta última sensació és nova, però la del cansament físic l’ha acompanyat gairebé des del primer dia que de petita, amb només set anys, va començar a ballar. 

“Als sis anys els pares em van apuntar a gimnàstica rítmica a col·legi, però no em va agradar massa, tot i que a casa van veure que tenia inquietuds i, per això, l’any següent em van inscriure a fer ballet clàssic, en una escola del carrer Gomis”, explica, mentre obre la carta de tapes, asseguda a una taula d’un bar del carrer Enric Granados.

Allà hi va descobrir la dansa, el moviment i també va notar, per primera vegada, els cucs a l’estómac que se’t posen a la panxa just abans de sortir a l’escenari, coincidint amb els festivals de final de curs, quan els pares, les germanes, els cosins, l’àvia, els oncles i sobretot ell, el seu germà gran, amb qui ha mantingut una relació més especial, l’anaven a veure. 

Combinava els deures, els estudis, els exàmens, que preparava a última hora, perquè habitualment arribava tard a casa, amb la dansa, que des d’aleshores sempre, sempre l’ha acompanyat. “Em recordo cansada i estressada, però malgrat els estudis mai vaig voler deixar el ball. Jo era feliç”, afirma. 

Una via per escapar-se

Després del ballet, va tastar la dansa contemporània, el jazz i finalment el claqué, aleshores en una escola de la dreta de l’Eixample, tocant al passeig de Sant Joan. El ball i notar el ritme al cos, amb l’ajuda de la música, era la seva llibertat, però també la via que triava, de petita per aïllar-se quan el seu germà gran tenia aquelles crisis que el feia actuar per impulsos. 

“Aleshores em tancava a la meva habitació on gairebé patia més per ell que per les meves germanes i els meus pares, que intentaven, sempre amb la màxima paciència, controlar la situació. Al final arribava, per fi, la calma, i també era trist perquè ell se n’adonava de tot i ens demanava perdó, però no hi podia fer més. I tornava a ser el germà protector, proper i afectuós. El de sempre”, explica. 

El temps la va dur a decantar-se pel claqué, que s’ha convertit en el seu modus vivendi i que ja fa anys li va permetre conèixer la seva parella, que abans va ser el seu mestre. La passió pel ritme i les claquetes l’ha dut a viatjar per escenaris de mitja Europa, però també d’Estats Units, amb les seves dues companyies. 

El ball l’ha dut també a descobrir-se una mica més a si mateixa i a vèncer l’aparent imatge de fragilitat que li dóna aquest cos tan i tan menut. “M’omple, em deixa expressar-me. És la màxima sensació de llibertat, de felicitat. És quan em sento més jo”. 

Puja a l’escenari, s’aixeca el teló, somriu al públic, sent els primers acords de la música, dels guitarristes que l’acompanyen i, per fi, l’envaeix la sensació de ritme a dins del cos i comença, de manera sincopada a puntejar les claquetes amb el terra de fusta. I, aleshores, li surt una immensa força de dins. Els peus i les cames, es mouen fins a volar. Comença l’autèntica explosió!