Quan
avui a les cinc del matí la migranya que des de fa un parell de setmanes em
volta pel cap ha decidit contraatacar amb força, només he pogut fer que
llevar-me i beure un got d’aigua ben fresca a glopades, amb una pastilla
d’aquelles que haurien d’ajudar a col·locar-ho tot a lloc. Enmig dels somnis,
dels pensaments, del dolor intern encara intermitent i dels sorolls que
s’escolen per la persiana del balcó de l’habitació, he pogut aixecar la mà i
desenfundar el mòbil per obrir el perfil del meu Facebook. I a l’interior, com
desenterrada a dins d’una caixa íntima, petita, envoltada de paper de seda i
plena de cotó fluix m’hi has aparegut tu: una noia joveníssima, amb el que
sembla un vestit de tirants, al davant de l’ampit d’una finestra, amb els ulls
mig clucs i aquesta rialla magnètica, tan teva, tan pròpia, tan plena de vida.
