“Era
molt prima, duia el cabell més aviat curt, calçava sabates de cordons i sempre
anava acompanyada del seu pare. Encara que només havien de creuar el lateral de
la Gran Via sovint arribaven corrents a la parada d’autobús, la mateixa on jo
m’esperava amb el meu pare per anar fins a col·legi”, explica ara asseguda en
el banc d’una cafeteria, on aprofita per repenjar-hi tota l’esquena i descansar
a consciència perquè ja està de cinc mesos.
La nena
de la parada de l’autobús s’assemblava molt a ella. “Era com el meu mirall, tot
i que jo era més grassoneta. Somreia molt i també conversava amb el seu pare i,
a vegades, com jo, aprofitava el trajecte fins a l’escola per repassar la
lliçó”, relata.
Cada
matí, la nena més grassoneta travessava la Gran Via i passava per davant del
quiosc, que segueix regentant l’home de les mans brutes per la tinta dels
diaris. D’aquells temps, en recorda la botiga de queviures de l’Arturo, que
sempre tenia caixes de fusta per tot arreu i on hi venien embotits portats de
Moià. “La meva mare sempre deia que l’Arturo ens deixava sense ni un duro,
perquè era molt car”, somriu.