“De petita, quan només hi
havia dos canals de televisió, el meu germà, que té set anys més que jo, em
deia la Bordeta, per la sèrie Cañas y
barro, una nena adoptada per una família humil. Més tard, jugàvem a Juan
Sebastián la manta, un joc que s’havia inventat, però que a mi m’agradava,
en el qual jo m'havia de posar sobre d'ell, fent de flassada, quan ell tenia fred”, assegura
mentre pren un cafè amb gel en una de les desenes de places del barri de Gràcia.
Les bromes del germà, a
qui en el algun moment va arribar a considerar que era perfecte, malgrat les seves
imperfeccions, no li van marcar en excés, perquè ara, de gran, les segueix aguantant,
això sí, amb esportivitat. En algun calaix de casa seva, segurament ell encara
guarda un document que li va fer signar per acreditar que era el rei del sofà i
com a tal, ella li havia de cedir, per sempre més i quan ell desitgés.
