Crea, esborra i tornar a crear

Quan tenia gairebé quatre anys d’edat vaig aprendre a resseguir les primeres lletres de l’abecedari. Aquella mestra de l’escola, tan eixuta i maldestre, ens feia col·locar el dit índex damunt d’aquell paper de vidre enganxat a una fusteta i que dibuixava el perfil de cada vocal. “Ara cap amunt, ara cap avall, però  sobretot no deixis anar el dit”, ens advertia.

Després a casa, la mare, que a la seva classe també ensenyava als seus nens i nenes a llegir i a escriure, reforçava alguns exercicis i em feia jugar amb el llenguatge. Ara la a, ara la o i ara la i. Imaginàvem paraules i després havia d’identificar cadascuna de les lletres que, poc a poc, anava aprenent a l’escola.

Als cinc anys d’edat, amb l’ajuda del meu primer llapis, sempre amb la punta ben afilada, vaig començar a escriure les primeres paraules: pala, pilota, pirata, mà, mona, rata, conill. I si m’equivocava, agafava la goma d’esborrar fins a deixar el paper ben net i altra vegada ho tornava a intentar. “Ara cap amunt, ara cap avall i sobretot no aixequis el llapis del paper”, em recordava la mare.

Als set anys d’edat, per no perdre l’hàbit de la cal·ligrafia, aquella mestra de mirada dolça i parlar tranquil, ens feia copiar a les nostres llibretes paraules i frases senceres, sempre resseguint les majúscules i les minúscules, les comes i els punts finals. “Poc a poc i bona lletra”, em deia el pare, quan de tornada de l’escola em veia emplenant les fitxes del meu quadern.

Aquella nena de cabell llarg llis, amb serrell, mirada tímida i ulls oberts que l’ajudaven a observar, aprendre i crear el seu món interior, va començar a escriure, escriure, escriure! Primer els primers poemes i després els seus contes breus.

Als vuit anys d’edat, la mestra que em va fer descobrir Salvador Espriu i Miquel Martí i Pol, va anunciar el primer dia de classe que qui no fes bona lletra no podria utilitzar la ploma estilogràfica. I jo, que aleshores tampoc m’agradava competir, vaig obrir una fita íntima. Em vaig proposar abandonar el llapis per entrar, defintivament, a l’escriptura dels adults.

Als nou, catorze, setze, divuit, vint i vint-i-dos anys d’edat duia sempre els dits plens de tinta negra. Aprenia, retenia, reflexionava per seguir escrivint amb la meva ploma estilogràfica, fins que l’entrada a l'univers dels teletips, les rodes de premsa i de les entrevistes ràpides em va obligar a passar-me al món del bolígraf. Quin remei!

El dia que als trenta-vuit-anys d’edat vaig decidir fer el salt per obrir el meu propi projecte professional, basat en el lema de Comunicació al detall, d’un vell estoig escolar vaig recuperar un llapis negre, encara sense punta i preparat per estrenar la meva nova etapa. Un llapis per crear, esborrar i tornar a crear! 

8 comentaris:

  1. Que bé que aquella nena, ara ja adulta, i que segueix tenint el cabell llarg i llis, amb serrell, ulls oberts i mirada ja no tan tímida, segueixi escrivint, escrivint, escrivint!!
    Una magnífica història.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies Josep! A escriure s'hi empeny un mateix però també les persones que t'envolten.

      Elimina
  2. Felicitats Gemma, per aquest relat de vida que t'ha portat a ser on ets. Una forta abraçada!!!!
    Anna

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Anna! Quina alegria veure el teu comentari! Moltes gràcies per les teves paraules!

      Elimina
  3. Poc a poc i bona lletra. Sense presses però sense pausa... Gemma aquests són potser dos dels teus lemes a la feina. No claudiquis

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bona lletra, sí. Poc a poc, no sempre! Això sí, intento que el resultat sigui el millor possible! Gràcies mare!

      Elimina
    2. Felicitats Gemma de nou. Que l'èxit coroni tots els teus esforços per l'any 2018. Una abraçada. Sílvia

      Elimina
    3. Moltes gràcies Sílvia! Una abraçada ben forta!

      Elimina