Quan tenia gairebé quatre
anys d’edat vaig aprendre a resseguir les primeres lletres de l’abecedari. Aquella mestra de l’escola, tan eixuta i
maldestre, ens feia col·locar el dit índex damunt d’aquell paper de vidre enganxat
a una fusteta i que dibuixava el perfil de cada vocal. “Ara cap amunt, ara cap
avall, però sobretot no deixis anar el
dit”, ens advertia.
Després a casa, la mare,
que a la seva classe també ensenyava als seus nens i nenes a llegir i a
escriure, reforçava alguns exercicis i em feia jugar amb el llenguatge. Ara la a, ara la o i ara la i. Imaginàvem
paraules i després havia d’identificar cadascuna de les lletres que, poc a poc,
anava aprenent a l’escola.
Als cinc anys d’edat, amb
l’ajuda del meu primer llapis, sempre amb la punta ben afilada, vaig començar a
escriure les primeres paraules: pala,
pilota, pirata, mà, mona, rata, conill. I si m’equivocava, agafava la goma
d’esborrar fins a deixar el paper ben net i altra vegada ho tornava a intentar.
“Ara cap amunt, ara cap avall i sobretot no aixequis el llapis del paper”, em
recordava la mare.
Als set anys d’edat, per
no perdre l’hàbit de la cal·ligrafia, aquella mestra de mirada dolça i parlar
tranquil, ens feia copiar a les nostres llibretes paraules i frases senceres,
sempre resseguint les majúscules i les minúscules, les comes i els punts
finals. “Poc a poc i bona lletra”, em deia el pare, quan de tornada de l’escola em veia emplenant les fitxes del meu quadern.
