Fins que no va
passar pel seu sedàs més íntim tots els records d’infància i va aprendre a
digerir els primers anys de vida, la separació de la mare i dels germans i la
seva solitud com a nena interna en un col·legi de Valladolid, Madrid i després
a Lleida, sempre ho va tenir molt clar. “Simplement, per a mi, les monges eren
unes malparides i ja està: les odiava”, assegura.
Va arribar a Mota, a la província de Valladolid, l’any
1953, amb només tres anys, juntament amb les seves germanes petites, amb qui
només es portava nou mesos. La situació en què quedava la seva mare, separada
als anys 50 i amb vuit fills, els havia posat en una situació econòmica límit.
Les tres filles petites van quedar al càrrec de la tia monja, fundadora d’una
congregació amb diversos centres educatius.