Abans analfabeta que dur-te a un col·legi de monges

Fins que no va passar pel seu sedàs més íntim tots els records d’infància i va aprendre a digerir els primers anys de vida, la separació de la mare i dels germans i la seva solitud com a nena interna en un col·legi de Valladolid, Madrid i després a Lleida, sempre ho va tenir molt clar. “Simplement, per a mi, les monges eren unes malparides i ja està: les odiava”, assegura.

Va arribar a Mota, a la província de Valladolid, l’any 1953, amb només tres anys, juntament amb les seves germanes petites, amb qui només es portava nou mesos. La situació en què quedava la seva mare, separada als anys 50 i amb vuit fills, els havia posat en una situació econòmica límit. Les tres filles petites van quedar al càrrec de la tia monja, fundadora d’una congregació amb diversos centres educatius.


De cop i volta, ella, que per sempre més es va sentir responsable de les seves germanes bessones, va haver de submergir-se, sense ni triar-ho i per obligació, en un entorn envoltat de dones amb hàbit –“disfressades”, en diu ella- i marcades per l’ideologia feixista, pròpia d’aquells anys de l’Espanya més obscura.

“Quan m’apropava al mirall, em veia, però no em mirava, perquè em deien que hi sortiria el dimoni. Quan pujava les escales d’aquella escola, on també dormíem, al carrer Sierra de Madrid, ho feia corrent i em quedava gairebé sense alè, perquè no m’aparegués cap sant ni la Verge. Tenia pors, moltes pors", reconeix, mentre repassa amb els dits un àlbum de fotografies en blanc i negre. 

Les monges mai la van tractar malament, però des del seu inconscient, sempre va associar la seva presència amb la separació forçada de la mare. “Fins els vuit anys, ho recordo perquè encara creia en els Reis d’Orient, la meva mare ens venia a veure a Madrid una vegada a l’any. Era tristíssim, perquè el primer segon era d’una alegria inmensa, però just després m’envaïa un dolor molt intens, de saber que marxaria”.

Un dolor profund que sempre va viure en la solitud, perquè aleshores ningú parlava de l’intel·ligència emocional, ni encara menys de la necessitat que els nens, ni tampoc els adults, expliquessin els sentiments i les pors. No existien psicòlegs ni coach i, si la figura materna quedava relegada per les circumstàncies, els capellans eren els únics confessors i ella sempre hi mantenia la distància.

Fins que els 11 anys, després de passar tot un trimestre sencer a casa, a Barcelona, va començar a nèixer el que després seria la seva particular rebel·lió. “Van ser els mesos més feliços de la meva vida de nena, perquè podia llegir tebeos, els llibres de l’Edith Blynton, que les monges em tenien prohibits, i sobretot, sobretot estava amb la mare”.

Encara va retornar uns cursos més amb les monges, però aquesta vegada a Lleida. La realitat que vivia amb el món dels hàbits no li encaixava amb el que veia quan arribava a Barcelona. “A classe, un dia, la  monja va dir que la gent, si no treballava és perquè no volia i era gandula i aleshores li vaig preguntar per què hi havia barraques i pobres a les ciutats i, és clar, es va posar com una moto!”.

Mancava només un any per acabar el batxillerat i per treure’s el títol de mestra, estudis que va cursar en contra de la seva voluntat, però que més tard li acabaríen descobrint la seva veritable vocació professional. I aleshores es va decidir plantar per tancar, per sempre més, aquell capítol de la seva vida.

De petita, quan jo ja anava a l’escola, mig seriosament mig en broma, m’espetava: “Abans analfabeta que enviar-te a un col·legi de monges!” Ja han passat més de 30 anys i ara, que els coach, els psicòlegs i els terapeutes estan a l’ordre del dia, reconeix que si per un instant tornés a tenir una nena de cinc anys al seu càrrec, no descartaria aquesta possibilitat per a la seva educació.