De quan duia tupè

“Jo havia estat un molt bon ballarí, la veritat és que sempre m’ha agradat ballar i se’m donava prou bé.” –rememora sovint en traslladar-se als seus anys d’adolescència i de joventut, quan a les tardes, primer, i a les nits, després, recorria les sales de ball de Barcelona, on les parelles es coneixien al so de les cançons de José Guardiola, Antonio Machín, Juanito Segarra o Jorge Sepúlveda.

Parlem de finals de la década dels anys 50, en una Espanya que començava a despertar de la postguerra i de quan encara no existien les discoteques, que molt més tard viurien el seu boom amb l'estrena de pel·lícules com 'Fiebre de Sábado noche' que va catapultar cap a la fama a un jove John Travolta. 

Ell, però, que ja havia entrat als inicis de la seva joventut, ja duia tupè. “Me’l pujava amb un fixador i després m’hi posava brillantina, perquè era la moda, però tampoc el duia molt encartronat, al punt just”, assegura ara, mentre reposa a la butaca de la saleta de casa seva, amb els braços cada vegada més relaxats i estirats cap amunt,  esperant quina direcció prendrà la propera pregunta.

Aleshores sortia amb els amics del seu barri de la Barceloneta, jugava a futbol amb l’equip del camp del Sants i vestia amb la máxima pulcritud: pantalons i camisa una mica entrats, gabardina amb el coll pujat, cinturó i sabates ben enllustrades, cigarret en mà, i sobretot el tupè a lloc. “Mai duia pinta perquè no en tenia costum, tot i que d’altres nois sí que en portaven”, reconeix.

Freqüentava la sala de ball del Verdi, a Gràcia, que aleshores tenia les seva orquestra, les seves llotges i una gran pista, El Marfil de Sants, i també a la Cooperativa, que els veïns coneixien com ‘La Cope’ i que estava situada just al carrer del darrera de La Cova Fumada, on encara segueixen fent les millors bombes de la Barceloneta.

A casa seva –ell era el tercer dels seus quatre germans- eren reticents a que sortís de nit, i per tant, les seves incursions nocturnes van haver d’esperar a la majoria d’ edat. “Quan encara no tenia els 18 anys, a les nou de la nit havia de ser a casa i després ja sortia de nit, però acompanyat d’un amic del meu germà, perquè era de la confiança dels meus pares”.

Les sales de ball eren un bon lloc per apropar-se a les noies i més per a ell, que era un bon ballador i que, se sabia, com ara, que sempre guanyava en la curta distància, per la simpatia i sensibilitat. “Amb les noies feiem el que podíem, també amb les de la Barceloneta. Després del ball, amb sort acabavem al ‘rompeolas’, que aleshores estava ple de barraquers, que miraven el que podien”, riu.

Algunes noies, però erraven i el jutjaven per la seva imatge. “Moltes em tenien per un xulet, perquè vestia bé, duia tupè i tenia aquell posat, però quan em coneixien veien que s’havien equivocat i aleshores canviaven d’opinió”, assegura aquest home, que ara, amb els seus 75 anys acabats de fer, durant els mesos d’hivern encara segueix tapant-se el coll amb mocador de seda, com quan era més jove.

Ja fa molt de temps que va arraconar el ball. I quan va començar a festejar amb la que després seria la seva dona, el tupè va anar perdent alçada fins ara, que amb el pas dels anys, ha anat perdent el cabell. “El tupè li vaig baixar jo, que li vaig treure la força, com a Samsó”, bromeja ella, amb qui just aquest any ja han celebrat mig segle de casats.