Viure dins d’un rellotge de sorra

El rellotge de sorra està situat al centre de la taula, omnipresent, mentre les minúscules partícules de color taronja comencen a caure. Quan avui ella s’ha aixecat també ha fet llevar els seus tres fills, els ha rentat la cara, els ha fet l’esmorzar, ha esperat que arribés la cangur, ha deixat el gran amb el seu pare, perquè el pugi a la casa de Viladrau a iniciar les vacances de Pasqua, ha trucat al despatx per saber si hi havia res pendent, ha parlat amb un client per telèfon i ha revisat un document que ha d’entregar per avui mateix. I no són ni les deu del matí. 

Viu accelerada, com si el temps se li anés a acabar d’un moment a un altre, i algú li robés, de cop, d’una batzegada. 

Sovint ella es diu que hauria de parar, per descansar, per fugir i relaxar-se, però i si tot s’atura sense avisar? I encara no ha arribat als 40 anys d’edat, però un dia, ja fa molts anys, la vida se li va parar en sec.

Era un 9 d’agost, ho recorda perfectament, perquè a l’acabar de dinar, mentre els seus pares descansaven a les cadires plegables situades al pati de darrera de la casa que la seva família encara conserva a Cala Alcaufar va decidir ensenyar Biniencolla a dos amics que havien vingut a passar uns dies a Menorca.

Va agafar les claus del cotxe, es va vestir amb el banyador, els pantalons curts, la samarreta, les eternes abarques i es va col·locar les ulleres de sol. A dins de la bossa hi va posar la tovallola i també el mòbil, que tot i que pesava una mica sempre podia fer-li servei, per si hi havia un canvi de plans i els pares decidien trucar-la.

Degustant la felicitat

Fa un sol esplèndid i la brisa bufa amb la força suficient perquè la pell se li acabi colrant sense cremar-se. Només té 21 anys d’edat i ella i els seus dos amics es capbussen a l’aigua de Biniencolla, sense pressa. Menorca és l’illa de la calma, del descans, de degustar el present per sentir-se feliç. De cop agafa fred i s’estira a la tovallola.

Per avui ja en tenen prou i decideixen retornar cap al cotxe. Obra la bossa i n’extreu el mòbil i s’estranya de veure a la pantalla petita de damunt del teclat tantes trucades perdudes. Són del telèfon del pare. Entra al cotxe, prem l’embragatge, fa el joc amb l’accelerador, posa primera i surten de la cala, a la recerca de cobertura telefònica.

I per fi aconsegueix escoltar el missatge: “La mamà s’ha marejat i estem a l’hospital. Ves a casa, no agafis el cotxe, perquè serà el Pedro, el veí, qui et portarà cap aquí amb el seu automòbil. I sobretot deixa el cotxe”.

“Quina murga”, pensa. Ara haurà de deixar els seus amics a casa i dir-los que s’espavilin sols, que hi ha canvi de plans, perquè ella ha d’anar a veure la mare a Maó, que sembla que ha tingut un petit desmai.

Ja estan a punt d’arribar a casa, gira la corba i veu tots els veïns de la cala al mig del carrer. I el Pedro esperant-la, amb les portes del cotxe ben obertes, preparat per sortir. “Tranquil·la, la teva mare està en bones mans”, li diu.

El camí fins a l’hospital de Maó se li fa una mica etern, perquè el Pedro no obra la boca i tampoc té massa informació per donar-li. Tomben a la placeta que hi ha davant del centre sanitari i observa el pare, que parla amb un metge amb bata blanca. I per primera vegada a la vida, el veu perdut, descol·locat. I aleshores li puja tota la sang al cap i es comença a espantar de debò.

No recorda si va ser el pare, el metge o alguna infermera. “Crec que t’estàs quedant sense mare”, li van espetar. I aleshores va dirigir-se cap a l’habitació, on la mare era al llit, postrada, amb el cabell rapat i tot de tubs que l’ajudaven a respirar. Feia només unes hores que s’havia acomiadat d’ella per tornar-se a retrobar en una estona i ja no hi podia parlar ni tampoc contestava a les seves paraules. Només li premia la mà, li tocava la pell.

Amb avioneta cap a Barcelona

El pare era a fora al passadís, trucant per aconseguir una avioneta medicalitzada que li havien d’enviar des de Barcelona. Després de molts esforços i de regirar la seva agenda de contactes se’n va ensortir. Per fi aconseguirien traslladar a la seva dona a casa, ingressar-la a un hospital punter, de primer nivell.

Però la vida seguia allà a fora, també a la carretera. El metge se li va apropar i li va dir, empassant saliva: “Acaba d’entrar a urgències un noi jove, que es debat entre la vida i la mort. Si en els propers minuts aconseguim salvar-lo, aquesta avioneta serà per ell i si no és així, vostès podran marxar amb la seva dona cap a Barcelona”.

No s’ho podien creure. El cor els deia que allò era injust, mentre que el cap els recordava que els metges només estaven fent allò que dictava el sentit comú. Però el rellotge avançava i aquell jove, tot i els esforços, no va aconseguir sobreviure a l’accident.

Després de molt reclamar i en contra de les normes que dictaven que en aquella avioneta només hi podia viatjar la mare, el metge i un acompanyant, ella va aconseguir que li deixessin pujar, amb el pare, per col·locar-se als peus de la llitera. “Li tocava la pell, li tocava els dits, les seves mans i només resava, resava sense parar. Sabia que m’havia de quedar amb aquella imatge, amb aquella sensació, per sempre”, assegura mentre observa com corre la sorra del rellotge que hi ha damunt de la taula.

A l'espera de notícies

Varen arribar a aquell gran hospital de Barcelona i la vida va començar a avançar d’una manera diferent. Trucades, amics a l’hospital, metges, infermeres i família esperant notícies a fora de l’habitació de la mare. Tot se li havia parat d’un dia per l’altre, per culpa d’una vena del cervell que havia petat, sense previ avís.

Perdia la mare, la dona elegant, que recorda sempre amb un llibre sota el braç, la que l’aixecava pels matins, quan era petita, la que la duia a col·legi i l’anava a buscar els divendres per anar a menjar-se un suís amb xocolata, la que la feia jugar amb les nines i amb el supermercat de joguina. Ni ella ni el pare menjaven, ni dormien, perquè no podien. I a les nits s’adormien plorant. “Heu de menjar, heu de dormir, us heu de cuidar, estem aquí”, els deien.

Va ser el pare que li va dir que truqués a la seva tia, la germana de la mare, i els seus cosins, que eren de viatge per Europa, per avisar-los que anessin venint. Ella els esperava.

Aquella mateixa tarda, quan van arribar i ja la van poder visitar, el metge els va comunicar la mala notícia. “Ho sento, però ja no hi ha volta enrere, el cos ja no està connectat amb el cervell i si vostès volen ara la podem desintubar”, els va assegurar.

Però ells no eren ningú per decidir sobre això. La vida ens la dóna i ens la treu Déu, es deien. El pare estava desencaixat, atrapat, sense saber què fer, al costat de la seva dona, a qui havia conegut feia tants anys enrere en un grup de teatre amateur de Barcelona i que ara respirava al costat d’una màquina que anava marcant el ritme del cor. Bip, bip, bip, bip, bip.

Aleshores ella va prendre la paraula: “Papà, ara farem una cosa. Serà la darrera decisió que prendrem els tres junts, com hem fet sempre. Jo li donaré un petó a la mamà i després tu faràs el mateix. I li direm que l’estimem i després ens aixecarem i marxarem de l’habitació”. Bip, bip, bip, bip.

Uns minuts més tard, va besar el front de la mare i després el pare es va incorporar del costat del llit i amb tota la tristesa del món, la va imitar, gairebé mecànicament. Bip, bip, bip, bip.

I de cop i volta, com la sorra d’un rellotge que cal tornar a girar, la màquina va canviar de ritme. Biiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiip. La vida s’havia aturat en sec.