Des dels 20 anys que visc de propina

“Just quan era a punt de sortir de l’aigua i ja veia la llum de sol, a la zona on trencaven les ones, vaig començar a convulsionar i em va agafar un atac. Em van rescatar per casualitat perquè tots els qui aleshores em coneixien pensaven que estava fent capbussades. I finalment em vaig salvar de miracle. Fa molts anys que la mort no em fa por perquè sóc conscient que des dels 20  visc de propina”.

No és la primera vegada que explica aquest episodi de la seva vida, però aquesta vegada -ell que mai ha recordat massa res de la infància- sí que ha intentat recuperar els petits detalls que van marcar aquell primer dia de platja del mes de juliol de 1968, quan només tenia 20 anys i estiuejava a Canet de Mar, amb els seus pares i els quatre germans.

Amb el mar en una part de la seva sang

Llenguado, maira, mollet, daurada, turbot, salmó, tonyina, rap, roger, cloïsses, musclos, gambes, canaïlles… Tot això i molt més podria distingir d’entre les xarxes d’un pescador, assegura amb la mirada encara una mica descol·locada per la pregunta.

Va créixer ara fa 48 anys al número 123 del carrer del Mar, a la Barceloneta, un barri vinculat íntimament amb l’aigua, la sal, les barques, el port, però també amb els quarts de casa, la humitat, els carrers estrets, la llibertat de jugar al carrer, la roba estesa al balcó i els esforços de moltes famílies per arribar a finals de mes i esmerçar tots els sentits per poder prosperar.

El vincle amb el mar li ve de molt lluny. “El meu avi matern era pescador des dels 10 anys i jo, de petit, recordo que sopava peix tots els dies de la setmana”, explica. “Cap a les sis de la tarda, quan el meu avi ja havia arribat a port amb La Pescadora, la seva barca, arribava al meu carrer, premia el timbre de casa dels pares i deixava el llenguado i les gambes, que apartava per a mi”, afegeix.

Ell era el rei de la casa, perquè va ser el primer nét i, segurament, per això i perquè va tenir prou temps per conèixer-lo d’aprop, va ser el que va rebre més festes de l’avi. El seu segon nom, tot i que ara ha quedat relegat només per a documents oficials, és el de l’avi i això a ell, que si ara visqués ja hauria celebrat el seu centenari, el deuria omplir d’orgull.