Amb el mar en una part de la seva sang

Llenguado, maira, mollet, daurada, turbot, salmó, tonyina, rap, roger, cloïsses, musclos, gambes, canaïlles… Tot això i molt més podria distingir d’entre les xarxes d’un pescador, assegura amb la mirada encara una mica descol·locada per la pregunta.

Va créixer ara fa 48 anys al número 123 del carrer del Mar, a la Barceloneta, un barri vinculat íntimament amb l’aigua, la sal, les barques, el port, però també amb els quarts de casa, la humitat, els carrers estrets, la llibertat de jugar al carrer, la roba estesa al balcó i els esforços de moltes famílies per arribar a finals de mes i esmerçar tots els sentits per poder prosperar.

El vincle amb el mar li ve de molt lluny. “El meu avi matern era pescador des dels 10 anys i jo, de petit, recordo que sopava peix tots els dies de la setmana”, explica. “Cap a les sis de la tarda, quan el meu avi ja havia arribat a port amb La Pescadora, la seva barca, arribava al meu carrer, premia el timbre de casa dels pares i deixava el llenguado i les gambes, que apartava per a mi”, afegeix.

Ell era el rei de la casa, perquè va ser el primer nét i, segurament, per això i perquè va tenir prou temps per conèixer-lo d’aprop, va ser el que va rebre més festes de l’avi. El seu segon nom, tot i que ara ha quedat relegat només per a documents oficials, és el de l’avi i això a ell, que si ara visqués ja hauria celebrat el seu centenari, el deuria omplir d’orgull.

“De petit passava moltes hores a casa dels meus avis materns i, per tant, amb ell. Em feia seure a la seva cama i el recordo proper i bastant afectuós. Ell bevia Moriles i sempre em deixava despuntar-lo, el primer, per poder tastar-lo”.

Ser pescador l’obligava a conèixer tots el ets i uts de la pesca, però també a saber les quatre regles perquè ningú li aixequés la camisa. “L’avi era analfabet i el meu pare, que li duia els comptes, li va ensenyar a sumar i restar. Segurament mentre jo aprenia les quatre regles bàsiques, també ho feia ell”, explica, sabent que en només un canvi de generació, els seus pares van aconseguir fer un salt mortal en l’esglaó social de la família.

La seva infància va lligada estretament amb la Barceloneta, els jocs del carrer, els nens del barri, l’escalf de la família i del veïnat i d’una escola situada en un primer pis de l’aleshores passeig Nacional, damunt d’una fusteria que fabricava les regles que, després, la senyoreta estrenava per picar els dits d’alguns nens.

Als 10 anys, quan els seus pares van poder comprar un àtic situat en una zona més alta de la ciutat, es va traslladar de barri, però durant molt de temps, tots els dissabtes encara baixava a la Barceloneta amb la seva mare i la seva germana. Un d’aquells dies i després de mesos d’absència per una malaltia que l’havia obligat a guardar llit durant més de dos mesos, va tornar a casa dels avis.

“Deuria ser després de dinar que li va agafar l’infart. Vaig sortir corrent al carrer, a trucar a la feina del pare des del telèfon de la cansaladeria. No recordo qui va trucar a l’ambulància però aquell dia es va salvar. Va morir deu dies més tard a Sant Pau i el vàrem enterrar el 10 d’agost, el dia que jo feia 13 anys. I jo vaig tornar a recaure al llit, novament amb hepatitis”.  

Diu que els orígens de l’avi matern no el van marcar a l’hora de triar la carrera que li ha permès situar-se professionalment, però la realitat és que després d’abandonar biologia i el somni de titular-se en la branca marina, va decidir, sense massa afany vocacional, fer-se infermer, per tenir cura dels altres.

La seva professió l’ha dut molt lluny de les xarxes de l’avi pescador o potser no tant…