De la planta baixa a l’àtic

“Quan vaig entrar en aquest pis em va semblar un palau, de gran que era”. Ja fa més de 40 anys que fa la vida en aquest àtic del Guinardó de Barcelona, que ara no canviaria per a res. Amb el seu marit i els seus fills hi va anar viure quan les torres, amb el seu trosset de jardí, i les cases d’alçada reduïda encara eren les protagonistes del paissatge del barri. Poc a poc, els edificis de pisos van anar guanyant terreny. L’immoble del seu àtic va ser un dels primers que es va alçar en el seu carrer.

“Al meu marit li agradava el Guinardó, perquè la seva germana ja hi vivia, ell hi treballava i perquè sobretot ens permetia tenir un pis gran, amb molta llum, dues terrasses, una habitació per cada fill i les màximes comoditats”, assegura, amb les mans arrepenjades a la taula enfundada de la sala d’estar, que habitualment utilitza per sopar, quan no hi tenen convidats.

Els canvis costen i a ella encara més, perquè durant gairebé tot el dia es quedava sola en un pis grandiós i sobretot en un barri que, al principi, no li pertanyia i que quedava lluny de la Barceloneta, on havia viscut primer amb els seus pares i germans i després amb el marit i els fills. “Quan vàrem venir a viure aquí em va costar molt d’adaptar-me”, assevera aquesta dona, que ara ja supera els 70 anys d’edat, i que una vegada casada va deixar de treballar, perquè, aleshores, era costum. 

Tot i que va nèixer al barri del Clot, on la seva mare hi servia, i que va viure durant els primers anys d’infància en un petit poble pescador de la costa granadina, d’on els seus pares eren originaris, es considera de la Barceloneta i sobretot del carrer Sevilla. “Hi tenia les meves dues amigues, la Lolita i la Vicenta, amb qui jugava a la corda i a la xerranca al mig del carrer i que vivien al costat de la nostra planta baixa”, relata.

La planta baixa tenia un menjador amb cuina, un lavabo i dues habitacions: a la primera hi dormia ella i les seves dues germanes i la segona era la dels pares, que compartien espai amb el germà, tot i que els separava una cortina per guardar la intimitat. Com la majoria de pisos del barri, el seu no tenia bany i, per tant, aprofitaven que eren socis del Club Barceloneta per dutxar-se a les seves instal·lacions.

La mare, dona de pescador, pujava els cinc pisos de l’edifici per estendre la roba dels nens i el marit al terrat i també la que rentava de diversos pescadors i ho feia en un safareig públic que hi havia al mateix carrer. “A casa dels meus pares hi havia una mica d’humitat, però jo no hi passava fred. Si en feia, a l’hivern, teníem bones mantes”.

Mai va passar cap tipus de penúria. “Això sí, tampoc teníem capritxos i vaig començar a treballar als 13 anys, perquè aleshores els pescadors no tenien cap tipus d’assegurança, era la germana gran i calia ajudar a casa”, assegura ella, que va haver d’abandonar el col·legi dels pescadors només havent après les quatre regles.

Venir a viure on viu ara va suposar canvi d’escola del fill gran, de les botigues on hi feia la compra i sobretot deixar enrrere el dia a dia del seu barri pescador, on era “molt feliç perquè hi tenia tota la família, tots els veïns ens coneixíem, teníem les portes obertes, preníem la fresca i els nens podien jugar al carrer”.

Obrir les portes del Guinardó fou estrenar un nou capítol de la vida familiar i tancar definitivament aquell quart de casa del carrer del Mar, situat en una tercera planta, que havien decorat a consciència en casar-se i on havíen nascut els fills. “La cuina era tan petita que quan estava embarassada, el meu home no hi podia passar”, somriu.

En una determinada època de la seva vida, prosperar econòmicament va voler dir fer un salt mortal, augmentar l’escala social i, en el seu cas, canviar la planta baixa per l’àtic.