Creixent amb Jordi Pujol a taula

Fixeu-vos bé amb aquesta fotografia. És ell de petit, quan vivia amb els seus pares, l’àvia i les dues germanes a Can Vilardell. Aleshores, en plena transició, el més normal és que a la paret dels menjadors, els antifranquistes hi pengessin un Guernica, els kumbaià optessin per un tapís i els clàssics hi mantinguessin un crucifix o un sant sopar. A casa seva no. A casa seva hi teníen un cartell de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). 

Un mes més tard de fer-se aquesta fotografia, la política espanyola i també la catalana va viure moments molt i molt convulsos. Un tinent coronel i uns quants guàrdies civils, amb tricorni i en la memòria de tots en imatges en blanc i negre, van prendre el 23 de febrer de 1981 el Congrés de Diputats, a Madrid, al crit de “Quieto todo el mundo”. Mentrestant, Suárez, Carrillo i Gutiérrez Mellado, al seu escó, desafiants.

De la planta baixa a l’àtic

“Quan vaig entrar en aquest pis em va semblar un palau, de gran que era”. Ja fa més de 40 anys que fa la vida en aquest àtic del Guinardó de Barcelona, que ara no canviaria per a res. Amb el seu marit i els seus fills hi va anar viure quan les torres, amb el seu trosset de jardí, i les cases d’alçada reduïda encara eren les protagonistes del paissatge del barri. Poc a poc, els edificis de pisos van anar guanyant terreny. L’immoble del seu àtic va ser un dels primers que es va alçar en el seu carrer.

“Al meu marit li agradava el Guinardó, perquè la seva germana ja hi vivia, ell hi treballava i perquè sobretot ens permetia tenir un pis gran, amb molta llum, dues terrasses, una habitació per cada fill i les màximes comoditats”, assegura, amb les mans arrepenjades a la taula enfundada de la sala d’estar, que habitualment utilitza per sopar, quan no hi tenen convidats.

Els canvis costen i a ella encara més, perquè durant gairebé tot el dia es quedava sola en un pis grandiós i sobretot en un barri que, al principi, no li pertanyia i que quedava lluny de la Barceloneta, on havia viscut primer amb els seus pares i germans i després amb el marit i els fills. “Quan vàrem venir a viure aquí em va costar molt d’adaptar-me”, assevera aquesta dona, que ara ja supera els 70 anys d’edat, i que una vegada casada va deixar de treballar, perquè, aleshores, era costum. 

Amb el mar en una part de la seva sang

Llenguado, maira, mollet, daurada, turbot, salmó, tonyina, rap, roger, cloïsses, musclos, gambes, canaïlles… Tot això i molt més podria distingir d’entre les xarxes d’un pescador, assegura amb la mirada encara una mica descol·locada per la pregunta.

Va créixer ara fa 48 anys al número 123 del carrer del Mar, a la Barceloneta, un barri vinculat íntimament amb l’aigua, la sal, les barques, el port, però també amb els quarts de casa, la humitat, els carrers estrets, la llibertat de jugar al carrer, la roba estesa al balcó i els esforços de moltes famílies per arribar a finals de mes i esmerçar tots els sentits per poder prosperar.

El vincle amb el mar li ve de molt lluny. “El meu avi matern era pescador des dels 10 anys i jo, de petit, recordo que sopava peix tots els dies de la setmana”, explica. “Cap a les sis de la tarda, quan el meu avi ja havia arribat a port amb La Pescadora, la seva barca, arribava al meu carrer, premia el timbre de casa dels pares i deixava el llenguado i les gambes, que apartava per a mi”, afegeix.

Ell era el rei de la casa, perquè va ser el primer nét i, segurament, per això i perquè va tenir prou temps per conèixer-lo d’aprop, va ser el que va rebre més festes de l’avi. El seu segon nom, tot i que ara ha quedat relegat només per a documents oficials, és el de l’avi i això a ell, que si ara visqués ja hauria celebrat el seu centenari, el deuria omplir d’orgull.

La infància explica per què som com som

La infància és un relat de vida que, molt sovint, explica per què som com som. Aquest blog neix amb la intenció de ser un recull de perfils de persones que viatjaran al seu passat per fer-nos entendre el seu present. 

Les olors, els gustos i les nostres pors molt sovint es teixeixen durant els primers anys de vida. A vegades cauen en l'oblit, però amb els anys, com si sortíssin d'un túnel del temps, tornen a rebrotar.