El que em queda de vosaltres, àvies

“Aguanta l'agulla amb el braç esquerre, ben ferma, ara l'altra agulla amb la mà dreta, posa-hi el dit índex damunt. Fes un primer gir a la llana i ara dóna la volta sencera. Així molt bé, Gemma, amb paciència però sense pausa. Un, dos, tres, un, dos, tres. No apretis tant, deixa que respiri. Ho veus com ho faig jo? Fixa't, se t'ha escapat un punt. Deixa'm que t'ho arreglo. Torna-hi"


I aleshores et treies aquelles ulleres de pasta gruixuda amb què et recordo durant aquells primers anys d'infància i miraves en silenci, posant la màxima atenció a la filera de punts que havia anat creant amb les meves agulles de teixir, mogudes encara per les meves mans imprecises. 


Molt sovint havia de tornar a començar: tu teixies enrere, a un ritme trepidant, fins arribar al punt precís on se m'havia escapat algun trau. Mentrestant jo observava amb sorpresa com finalment aconseguies rescatar la forma perfecte perquè jo ho tornés a intentar una i altra vegada, una i altra vegada fins a crear una bufanda de llana i després un gorro d'hivern. 


Tenia vuit anys d'edat i aquell estiu m'ensenyaves a fer mitja, mentre preníem l'aire a la teva terrassa, per combatre aquella calor asfixiant. Tu eres simplement l'àvia de Bellvitge, perquè aquell era el barri que, de manera conscient, havies triat per anar a viure i que t'acabaria convertint en una autèntica activista social. Va ser una opció de vida que vas escollir després de buidar aquell pis del barri de Sant Gervasi de Barcelona, on els teus vuit fills havien crescut, malgrat totes les dificultats i les vicissituds que us va tocar viure. 


Recordo pujar el tram d'esglaons que separava el replà de l'ascensor fins arribar a la porta de casa teva, tocar el timbre i esperar que obrissis. Calia posar-hi paciència. "Si no ens respon, tornarem a prémer el botó. L'àvia no hi sent massa, tot i que no ho vol reconèixer. Ja fa temps que l'insistim que es posi un aparell, però no vol sentir-ne a parlar, diu que això és de vells", m'avisava la mare. 


A vegades acabàvem trucant per telèfon o simplement traient la còpia de les claus i posant-les al pany per entrar al pis. T'hi descobríem sovint parlant per telèfon, amb aquelles converses llarguíssimes amb les quals solucionaves qualsevol problema: reunions a la parròquia, amb el partit d'esquerres en el qual militaves, amb els pares d'alguns dels nens de l'esplai que havies creat, amb el líder de l'associació de veïns que reivindicava alguna millora pel barri o amb aquella senyora que et demanava suport per treure el fill de la droga. 


Però si finalment eres tu qui m'obries la porta, em rebies amb una abraçada llarga, intensa, que no em deixava espai ni per respirar, sempre acompanyada d'una riallada sincera, expansiva i sorollosa. 


Segurament, dies abans, havia repetit la mateixa operació en aquell pis de passadís llarg, llarguíssim, que per davant lluïa una gran tribuna que donava al carrer València, a l'Eixample de Barcelona, on hi vivia l'àvia Asun. Ella obria la porta amb celeritat, només escoltar el ring, somreia, em tocava les dues trenes del cabell i simplement apropava la galta perquè li donés un petó, que ella em retornava de manera fugissera. 


Els primers anys anava a saludar a l'avi, que consumia bona part del dia assegut en aquella butaca, amb la mirada perduda per culpa de la malaltia que li va eixugar el cervell, i després em dirigia fins a la cuina, empesa per les flaires del sofregit, la base dels macarrons, dels fideus amb costelletes o del brou de peix que ella estava coent. 


- Primer piques la ceba a trossets petits, jo la faig a daus. Mentrestant emplenes la paella amb un bon raig d'oli. Quan ja està calent hi col·loques la ceba i quan ja estigui daurada hi tires els trossets de tomàquet i deixes que faci xup-xup, a foc molt lent -em deia. 


- Jo t'hi ajudo. Què faig? -insistia jo una vegada i una altra. 


- De moment mira el que faig, que no vull que toquis el foc, i després ajuda a parar la taula -em responia sovint. 


Aleshores simplement m'entrenava en el joc etern de l'observació, d'escoltar els passos necessaris per acabar fet una safata de macarrons gratinats, mentre em preguntava per l'escola i els meus amics, i jo m'interessava per la reunió setmanal amb les seves amigues en aquella cafeteria de la Rambla Catalunya o pel darrer vestit que s'acabava de comprar. 


Eren converses lleugeres, a vegades de silencis prolongats, que jo sovint trencava amb una pregunta darrera d'una altra, conscient que ella respondria amb paciència, però que, per part meva, no podia superar certs límits. "Amb l'àvia pots conversar del que vulguis, però no parlis ni de política ni de sexe", m'advertien abans els pares.  


Avui, trenta-cinc anys més tard i a les portes d'aquest Nadal una mica estrany, les dues m'heu vingut a la memòria. El dia i la nit, la nit i el dia, però amb un nexe comú: la lluita, l'esforç, la valentia de dues dones, colpejades de manera desigual per la vida, però que fins el darrer moment vàreu viure sense defallir. 


Enmmig d'una pandèmia que, des de fa mesos, ho inunda tot i d'aquells que, enguany, es lamenten per no poder celebrar unes festes com cal -com si no poder-se reunir tots al voltant d'una taula fos la fi del món- cal seguir endavant, resistint, i adaptar-nos sense defallir. Si caus, tornar-se a aixecar. Això és el que em queda de vosaltres, àvies! 


11 comentaris:

  1. És un relat d'una gran sensibilitat, com tots els teus. I evoca records de fets ben reals, això ho puc certificar. Com sempre t'he dit, Gemma, si us plau no deixis d'escriure...

    ResponSuprimeix
  2. Me ha encantado...Con tu delicadeza y sensibilidad en tus relatos...Sublime

    ResponSuprimeix
  3. Els teus post son d'una delicadesa que arriben al cor i aquest m'ha fet plorar

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies mare per fer-me estimar des de ben petita totes i cadascuna de les lletres

      Suprimeix
  4. Ja em sembla com si les hagués conegut!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies Pifa! Les àvies sempre es coneixen bé a través dels néts! Som una mica els guardians dels seus records. Jo des que ja no hi són em sento així.

      Suprimeix