Jugar des de la polivalència

Esperava amb delit que arribés l'hora del pati -del recreo que en deien aleshores- per sortir de l'aula d'aquella escola situada al carrer Diputacio de Barcelona. Estudiava als escolapis de l'Eixample, un col·legi que s'havia creat -molts anys abans que els seus pares l'hi matriculessin- en un inmoble que ocupava una escala de veïns clàssica del centre de la ciutat. 

Malgrat que el pati de l'escola no deixava marge per a masses aspiracions -tot just l'espai que quedava en un tros de l'interior de cases-, jugar a bàsquet es va transformar, amb els anys, en la seva afició. S'hi traslladava amb els seus amics tan bon punt sonava el timbre que, des de les aules, els avisava del descans. 

Aleshores s'obrien les portes i en sortien, cap al passadis i de camí cap a l'esbarjo, desenes de nens petits amb bata de ratlles blaves i blanques. També ho feien ells, els més grans, que, per sort, ja s'havien pogut alliberar d'aquell uniforme que, a primera hora, els obligaven a col·locar-se damunt de la roba amb la que s'havien vestit a casa. 

De quan tot es comprava i es venia al detall

Surto de la portalada del nostre edifici agafada de la mà de la mare. Encara tinc unes mans ben petitones i les ungles del dit més petit són diminutes. Ja no em creixeran gaire, però això encara no ho sé. Només tinc cinc anys d’edat. És divendres a la tarda i anem a comprar al carrer Vilamarí, a dos travessies de casa. 

Abans ens desviem per entrar a la merceria per mirar un botó que faci joc amb la meva faldilla escocesa. Obrim la porta de vidre del carrer i quan entrem el timbre fa un ding-dong i aleshores de la rebotiga en surt caminant a passets molt lents una senyora molt més gran que les meves àvies. És vella, vellíssima: té un cabell blanc, ben llis, recollit amb un monyo i la veu finíssima.

- Bona tarda, vostè dirà. –ens pregunta la senyora, que aprofita per lloar el meu pentinat. Després de saludar-la, m’entra una vergonya gran, molt gran i aprofito per amagar-me darrera de les faldilles de la mare. 

- Busco un botó que faci joc amb aquest que li porto de mostra –contesta ella.

De cop i volta, la velleta, de sota del mostrador en treu un calaix de fusta massissa. I s’obre un món màgic de formes i colors! Un calaix ben ple de botons i ens els va dipositant damunt perquè els toquem, els comprovem. Botons de dos forats, de quatre forats, folrats de roba, grans, petits, mitjans, de plàstic, en forma de cor, de caramel, de flor, de fusta, de perleta, de cristall, verds, blaus, verds, vermells...

La màquina d’escriure del meu avi

“Geeemmmaa! On ets?”- preguntava des de l’altra banda d’aquell passadís llarguíssim aquella senyora d’ulls blaus, melena curta, figura estilitzada i caminar elegant. I aquella nena tímida, de cabells llargs pentinats amb dues trenes, faldilla plissada de quadres escocesos, mocassins i caminar maldestre, sortia del seu racó per dirigir-se a la cuina. “Ara vinc àvia!” –li responia.

De petita, els diumenges, quan anàvem a visitar l’àvia dels avis –perquè era la única àvia que aleshores encara tenia marit, l’únic avi a qui jo vaig conèixer-, em dirigia com tothom a abandonar els abrics, les bufandes, els guants i les bosses al despatx que hi havia al costat del rebedor.

Tot seguit, algú apagava el llum i mitja família s’encaminava en processó cap al menjador, on durant els primers 12 anys de la meva vida encara recordo la figura de l’avi, amb el somriure congelat, assegut damunt de la butaca de color bordeus i la mirada perduda davant del televisor.

I aleshores, aquella nena més petita, que era jo, reculava un, dos, tres i quatre passos fins a esmunyir-se altra vegada al seu racó, feia un petit saltiró fins a prémer l’interruptor del llum i s’asseia a la cadira de l’avi, darrera la taula del despatx, sota d’aquell diploma de requetè de la guerra, que sempre li havia fet tanta por, i simplement es dedicava a observar.

Tres mesos de vida salvatge

Aquell dia m’hagués pogut matar. Vaig treure de la pallissa l’autopatí que feia dos anys m’havien dut els Reis i que la mamà havia volgut que pugés a Massanes, perquè deia que a Barcelona no tenia sentit tenir-lo, em vaig ajustar les sandàlies per clavar els talons al costat de les rodes del davant i vaig inclinar el cos  per agafar més velocitat durant la baixada. I, com de costum, el manillar va començar a moure’s a una velocitat trepidant: endavant i endarrere, endavant i endarrere.

M’agradava sentir el vent a la cara, notar les pessigolles a l’estómac que em pujaven fins a la gola i beure a glops d’aquella llibertat que només podia tastar als estius, quan des de juny a setembre la meva germana Imma, el meu cosí Josep Maria i jo ens trobàvem a Massanes, a la casa familiar, per passar-hi els estius, amb la mamà, la tia Mercè i la baba Esperança, que aleshores vivia durant l’hivern a Girona.

En això pensava quan estava damunt de l’autopatí. Sortia des de l’era de davant de la casa gran i fins a Cal Masover per després tornar a pujar i repetir el recorregut una vegada i una altra. Però, aquella tarda, en la que hauria de ser última baixada del dia, vaig dir-me: “Jaume, apreta al màxim!”.

El manillar oscil·lava al límit: endavant i endarrere, endavant i endarrere.

Sol enmig d’un pati buit

“Em vaig quedar en aquell pati immens, on instants abans un munt de nens vestits amb la bata de ratlles blanques i blau marí havien fet files per repartir-se per les tres escales que duien cap a les aules d’aquella escola”, explica mentre pren la fresca a la tribuna, des d’on divisa l’interior d’illa de l’Eixample, un espai molt similar al que encara ocupa el col·legi on els seus pares el van matricular als 11 anys, per començar el sisè curs.

Era el seu primer dia als maristes, la mateixa escola on anava en Jordi, el seu cosí de només un any menys i que vivia al costat de casa seva, a la rambla Volart, al barri del Guinardó de Barcelona. A primera hora del matí, la seva mare l’havia acompanyat fins a les portes del col·legi, que tenia l’entrada pel carrer València i al cap de pocs minuts es va trobar a dins d’aquell edifici que tan imposava.

“La meva primera escola va ser l’Acadèmia Barceloneta i quan ens vam trasladar de barri vaig anar a un col·legi proper a casa. Vaig començar en un escola minúscula per passar a una de més gran i finalment acabava als maristes, que era inmensa”, assegura mentre contesta a les preguntes de manera gairebé sil·làbica, sense extrendre’s massa en detalls.

Viure dins d’un rellotge de sorra

El rellotge de sorra està situat al centre de la taula, omnipresent, mentre les minúscules partícules de color taronja comencen a caure. Quan avui ella s’ha aixecat també ha fet llevar els seus tres fills, els ha rentat la cara, els ha fet l’esmorzar, ha esperat que arribés la cangur, ha deixat el gran amb el seu pare, perquè el pugi a la casa de Viladrau a iniciar les vacances de Pasqua, ha trucat al despatx per saber si hi havia res pendent, ha parlat amb un client per telèfon i ha revisat un document que ha d’entregar per avui mateix. I no són ni les deu del matí. 

Viu accelerada, com si el temps se li anés a acabar d’un moment a un altre, i algú li robés, de cop, d’una batzegada. 

Sovint ella es diu que hauria de parar, per descansar, per fugir i relaxar-se, però i si tot s’atura sense avisar? I encara no ha arribat als 40 anys d’edat, però un dia, ja fa molts anys, la vida se li va parar en sec.

“És quan ballo que em sento més autèntica”

Són les vuit del vespre i encara és a l’escola vestida amb les sabates de claqué,  els pantalons de niló i una samarreta ample de cintura, parlant amb uns alumnes que acaben de sortir de l’aula de dansa. I a la mà hi du el full d’assistència. “Avui, no sé per què han fallat molt alumnes”, assegura mentre va posant creuetes al costat d’alguns noms.

Es canvia molt de pressa, al mateix despatx de la direcció, mentre la seva parella, responsable, ballarí, mestre i ànima mater d’aquest projecte despatxa per telèfon amb un possible client interessat en apuntar-se a l’escola de claqué i dansa que van obrir fa just tres anys al carrer Balmes de Barcelona, quan la crisis econòmica ja feia estralls. 

Avui fa cara de cansada perquè des de fa setmanes intenta combinar com pot les classes, els assajos, que són la seva passió i la seva feina, amb els canvis que comença a experimentar el seu cos, tan menut. Aquesta última sensació és nova, però la del cansament físic l’ha acompanyat gairebé des del primer dia que de petita, amb només set anys, va començar a ballar. 

Vivint de recuperar records

Ningú diria que viu al carrer Portaferrissa, sempre ple de vianants que entren i surten de botigues de les grans cadenes de moda, ni que des del balcó del seu estudi, on també hi treballa, s’hi escolten les campanes de l’església del Pi i de la catedral. Aquestes són les interioritats que només coneixen els qui viuen als pisos amplis de la part més antiga de Barcelona.

Seu en una taula lateral, al davant d’una paret plena de records i anotacions.  Aquest és el seu racó particular, des d’on tecleja l’ordinador, respon correus i feina pendent, està a l’aguait de l’arribada del fill i també hi troba els seus moments de calma, per escriure. I ho fa en la mateixa posició d’aquella dona de la fotografia en blanc i negre, amb cabell recollit, mirada fixa i faldilles per sota el genoll, asseguda al davant d’un escriptori de la casa que la seva família encara manté a Camprodon.

Roda el món i torna al born

Obre la porta a la mare i li ensenya tots els racons d’aquest pis de l’Eixample barceloní que acaben de llogar. La part de davant, on es troba l’estudi, dóna al carrer Girona i la part de darrera a una immensa tribuna de finestrals des d’on es pot observar l’esquena dels edificis de tota la illa, amb les seves galeries i sortides. 

La mare observa darrera del vidre i de cop i volta té una estranya intuïció i li ve a la memòria un retrat que guarda a l’àlbum familiar: els avis, que gairebé no va conèixer, amb els seus pares, els cosins i tots els seus germans, menys ella i les dues petites, que encara no havien nascut, en un pati amb reixes acabades en forma de llança.