Vivint de recuperar records

Ningú diria que viu al carrer Portaferrissa, sempre ple de vianants que entren i surten de botigues de les grans cadenes de moda, ni que des del balcó del seu estudi, on també hi treballa, s’hi escolten les campanes de l’església del Pi i de la catedral. Aquestes són les interioritats que només coneixen els qui viuen als pisos amplis de la part més antiga de Barcelona.

Seu en una taula lateral, al davant d’una paret plena de records i anotacions.  Aquest és el seu racó particular, des d’on tecleja l’ordinador, respon correus i feina pendent, està a l’aguait de l’arribada del fill i també hi troba els seus moments de calma, per escriure. I ho fa en la mateixa posició d’aquella dona de la fotografia en blanc i negre, amb cabell recollit, mirada fixa i faldilles per sota el genoll, asseguda al davant d’un escriptori de la casa que la seva família encara manté a Camprodon.

“És la meva àvia Rosa –explica, mentre s’asseu al sofà que li fa de saleta-, una dona amb un cor impressionant, que en els seus inicis va ser molt dura, però que poc a poc va anar entendrint-se fins a ficar-se tots els seus néts a la butxaca: tenia sempre les portes de casa seva obertes i anar a casa seva era sempre una festa”.

Comparteix amb ella el gran poder creatiu, el seu sentit artístic i l’impuls d’obrir nous horitzons. “Ella era una dona plenament entregada a la família: per a ella els seus fills, el seu marit i els seus néts eren el més important. Filla de Reus i casada amb un industrial tèxtil de Vilassar de Mar, vivia en un pis de 500 metres situat al carrer Diagonal amb Llúria que tenia tres llars de foc, dues terrasses, tres altells i una capella”, explica.

Espasses de paper amb el diari La Vanguardia

Ella, de ben petita, juntament amb els seus germans i els seus cosins hi anava ben sovint a casa dels avis. “L’àvia, que tenia 24 néts, ens feia uns barrets de paper de diari i amb edicions passades de La Vanguardia ens construïa unes espasses ben llargues perquè hi juguéssim”.

Els estius de la infància són, per a molts, la mostra de la llibertat en majúscules. També ho era per a ella i els seus germans, sobretot quan els pares els enviaven amb els avis a la casa de Camprodon. Jugaven intensament durant tot el dia, feien cabanyes i el 30 d’agost, dia del seu Sant, celebraven una gran festa amb globus de foc que s’enlairaven pel cel.

L’àvia i ella compartien també l’interès per a la reflexió, l’observació de l’entorn i l’addicció per a la lectura. Un dia, amb 12 anys d’edat, quan l’acompanyava cap a l’església, l’àvia la convidar a entrar-hi, però ella va decidir quedar-se fora. “Per què vas a missa, àvia?” –li va preguntar-. “Segueixo la meva consciència”- va respondre-li ella.

“Per primera vegada vaig escoltar aquella paraula i li vaig preguntar pel seu significat: Tot el que et faci sentir malament, tot allò que no puguis digerir, va contra la teva consciència, em va contestar”. La Rosa s’aixeca del sofà per anar a buscar una de les darreres fotos que té de l’àvia, ja de més gran però amb el mateix rictus d’elegància que l’havia distingit sempre.

L’amor per escriure, la curiositat pel que l’envolta i la capacitat per analitzar, fixar-se en els petits detalls i comprendre el moment. Aquestes són algunes de les qualitats, que potser ella va heretar de l’àvia, però que finalment la van decantar per dedicar-se al periodisme. “Vaig fer-me periodista perquè m’encantava escriure”, contesta tàcitament, sense marge per a vacil·lacions.

Es va apropar a l’escriptura des de la creativitat de les avantguardes poètiques i des dels versos que elaborava, amb només 10 anys. Va començar fent filologia i va iniciar la seva carrera com a periodista, primer a Televisió Espanyola, fent notícies culturals i documentals i, posteriorment, es va endinsar de la mà de Maria Ripoll en el guió cinematogràfic, buscant sempre la frase eficaç i l’adjectiu precís.

Com a periodista ha tastat gairebé de tot: el món de la comunicació per encàrrec, l’àmbit de la docència, l’elaboració de documentals… Fins que va arribar un dia, fa pocs anys, que va decidir fer el que està fent: muntar la seva pròpia editorial des d’on elaborar llibres de memòries i biografies per encàrrec, de persones “normals i corrents”.

Escrivint records de vida

“Em fascina parlar amb la gent: passar una tarda amb una senyora de 85 anys prenent pastes i te, que m’expliqui la seva història de vida i poder viure d’això! Em fa feliç i em sento lliure”, resumeix la directora de Memoria Ediciones, que ha convertit l’escriptori de casa amb el punt de connexió de la seva petita empresa i de tots els qui col·laboren amb aquest projecte.

“Explica’ns la teva història i nosaltres te l’escrivim”, resa un dels eslògans de  publicitat de l’empresa, impresa al damunt d’una imatge on s’hi percep la figura, en blanc i negre, d’una noia d’uns vint anys d’edat, de mirada fixa, faldilles per sota el genoll, asseguda al davant d’un escriptori situat prop d’un balcó de cortines blanques. És la seva àvia Rosa.