Roda el món i torna al born

Obre la porta a la mare i li ensenya tots els racons d’aquest pis de l’Eixample barceloní que acaben de llogar. La part de davant, on es troba l’estudi, dóna al carrer Girona i la part de darrera a una immensa tribuna de finestrals des d’on es pot observar l’esquena dels edificis de tota la illa, amb les seves galeries i sortides. 

La mare observa darrera del vidre i de cop i volta té una estranya intuïció i li ve a la memòria un retrat que guarda a l’àlbum familiar: els avis, que gairebé no va conèixer, amb els seus pares, els cosins i tots els seus germans, menys ella i les dues petites, que encara no havien nascut, en un pati amb reixes acabades en forma de llança.

“Crec que aquest pati del costat –on ara hi ha terra de fusta, dues tombones i una taula que semblen comprades a uns grans magatzems- era el del pis dels teus besavis”, assegura la mare, que no va poder conèixer l’avi Jaume ni l’àvia Matilde, perquè, més tard, la separació dels pares, en plena dècada dels anys 50, li ho va impedir. Només quan tenia 14 anys i ja havia deixat el col·legi de monges en recorda una visita furtiva a casa seva, però prou. La seva mare, que s’havia quedat sola amb vuit fills, va decidir trencar tota relació amb la familia de qui havia estat el seu marit, molt probablement per defugir del qualificatiu de dona pobrissona i abandonada que li deurien atribuir.

Al cap de dos dies rep la trucada de la mare, que li confirma que, efectivament, al pis del pati del costat, al carrer Casp número 66, hi va néixer i després hi va viure, ja de casada, la seva besàvia Matilde, procedent d’una familia molt adinerada de Barcelona fabricants d’objectes de plata.  Tot aquest immoble era seu, però en van perdre la propietat per culpa del besavi, que en casar-se, va començar a fondre el patrimoni familiar de la seva dona, muntant negocis que mai duien enlloc.

De cop i volta van passar de ser-ne propietaris a llogaters i en perdre la salut, un dels fills, amb la dona i els nèts es van trasladar a la casa dels avis. Anys després, a finals de la dècada dels 60, van canviar el principal per l’àtic, un pis afegit i construït a l’època de l’alcalde Porcioles, que els oferia més llum i comoditats.

L'escriptori de la besàvia 

És dilluns i ha sortit ràpid de la feina, perquè a les set de la tarda ha quedat amb la seva mare i una cosina de la mare, la néta que havia viscut amb l’avi Jaume i l’àvia Matilde. Li vol mostrar el que queda d’aquest àtic, que ara han de buidar, per si hi ha alguna cosa que li pot interessar: desenes de llibres antics, la majoria d’històries de sants, mantellines brodades a mà, jocs de taula de principis de segle, un braser, un paraiguer, objectes de ceràmica, uns ventalls pintats a mà, uns binocles per anar al Liceu i a dins d’una cambra, un escriptori de fusta massissa.

Decideix quedar-se’l perquè està convençuda que li quedarà que ni fet a mida a l’escriptori del seu pis, per trencar amb la línia de mobles moderns que han escollit per decorar-lo. “Estic contenta que finalment te l’endugis tu, perquè  queda a la família”, li diu la cosina de la mare, a qui, des que coneix, mai l’ha vist perdre el somriure.

Després d’alguns mesos de viure a l’Eixample, els veïns li pregunten si s’ha acostumat al barri, als seus carrers, a les seves botigues. Es coneix pam a pam aquesta zona del centre de Barcelona perquè hi ha passat moltes hores de la seva vida: va estudiar l’ensenyament obligatori en una petita escola del carrer Bailén amb Diputació, i més tard, als jesuïtes del carrer Casp. I el pis de l’àvia paterna, que de petita l’anava a buscar a l’escola i on més tard hi anava a dinar els migdies, dóna al davant de la floristeria Navarro, al carrer València, només sis travessies més amunt.

Ara, mentre intenta fer els deures d’anglès, contempla pensativa aquesta gran calaixera de color caoba, que a la part superior amaga un petit escriptori, amb quatre calaixos i una lleixa de fusta per escriure-hi cartes. Un moble de la seva besàvia Matilde, a qui mai va conéixer i que de qui fins fa ben poc no n’havia sentit ni parlar. La vida dóna sorpreses i sovint es descobreix en forma de casualitats. I en el seu cas, sembla que definitivament roda el món i torna al born.