Una fiblada d’amor per la pinta i la tisora

Manté la mateixa mirada de canalla de quan era petit i pujava als estius a la caseta que els seus pares tenien entre Blanes i Malgrat o de quan jugava amb els seus germans al pati de la casa que la mare encara manté al carrer Frederic Rahola, al barri d’Horta de Barcelona. I també de quan acompanyava de la mà al seu germà petit a la barberia de Pedroche, situada molt a prop del passeig Maragall. Allà hi va néixer la seva particular història d’amor. Però aleshores amb set anys ni ho sospitava.

“El Pedroche, que aleshores tenia uns 50 anys, regentava la típica barberia d’aquella època: amb tres cadires elevades, preparades per tallar-te el cabell, tres dependents i el símbol de ratlles que combinava el vermell, el blanc i el blau, a la porta. Anar-hi sempre era una festa, perquè a més tenia dos fills, un de la meva edat”, explica, mentre viatja a principis de la dècada dels 70.

Segurament aquell barber de barri li va invocar la seva futura vocació. “Als set anys ja hi anava sol amb el meu germà i solia anar a tallar-me el cabell cada tres mesos. En Pedroche no ens feia massa meravelles”, assegura. Sortia de la barberia amb un tall estil Marcelino, seguint el model del protagonista d’aquella pel·lícula espanyola que anys abans havia causat furor.

Quan aleshores algú li preguntava què volia ser de gran, ell contestava impertèrrit: bomber. Tenia clar que volia salvar vides i li entusiasmava l’heroïcitat d’aquella professió. Però el somni se li va estroncar quan el pare li va dir que els bombers també treien morts dels cotxes. “Vaig tenir clar que allò no estava fet per a mi”, explica.

Aleshores la idea de ser perruquer ja li rondava pel cap, perquè ja li tallava el serrell al seu germà petit. “El meu pare, sense saber-ho, em va decantar cap al que finalment ha estat la meva professió, que m’agrada molt”, assegura ell, que no sap respondre exactament què és el que li va cridar l’atenció: “Simplement va ser una fiblada d’amor”.

Però sovint per l’amor s’ha de lluitar i els principis no són fàcils. El dia que, amb 14 anys, va anunciar als seus pares que volia estudiar de perruquer, el pare li va espetar: “Allà només hi van exprostitutes i maricons”. Sentències com aquestes, encara que mai s’obliden, amb el temps es perdonen. “El meu pare tenia un caràcter explosiu, tot i que després s’anava calmant, i la veritat és que després em va donar tot el suport”, es justifica.

Aquell home, que tenia una empresa de guixos, volia per a tots els seus fills una carrera universitària, allò que no havia pogut tenir. Però finalment, ell va acabar cursant els cinc anys de formació de perruquer en una academia de la Ronda de Sant Antoni, que li permetria no només oferir els seus serveis de perruquer sinó també convertir-se en docent.

Va començar escombrant

La seva primera experiència com a aprenent va ser a la Perruqueria Acuario, que es trobava darrera de la plaça Lesseps, en un negoci que regentava una dona de 50 anys de la qual n’ha oblidat el nom. “Era una senyora rosa de color pollastre, grossa i que sovint s'aprofitava dels tres aprenents perquè els dissabtes anessim al pis de dalt, on vivia, a escombrar-li el terra”.

El pare sempre va seguir de molt a prop la seva carrera professional, però fins al final no va gosar o potser no va saber expressar-li com n’estava d’ell. “No va ser fins que estava al llit morint-se que em va dir que estava molt orgullós de mi i es sentia com un estúpid per no haver-m’ho dit abans”. 

Ja fa molts anys de la seva primera entrada al món de la perruqueria i del seu pas per d’altres centres, que han donat solidesa i l’han anat curtint com a professional. Fa vuit anys va decidir que ja li havia tocat l’hora de muntar el seu propi negoci conjuntament amb el que fins aleshores havia estat un dels seus mestres.

I ara, malgrat la crisis i les dificultats del moment, segueix liant-se la manta al cap per emprendre el camí tot sol, obrint la seva perruqueria. Està convençut que li anirà bé, però sobretot està convençut que el seu pare, si encara fos viu, li diria, sense pèls a la llengua. "Endavant, tu pots!".