De metles i d’altres doblers

Llegeix a estones el llibre Mitos de la guerra civil de Pio Moa que li ha dut un dels fills, aprofitant que es troba convalescent.  Es recupera d’un infart que per uns dies el va obligar a abandonar Menorca, traspasar a la dona el control i seguiment dels turistes que aquests dies ocupen els seus apartaments situats al costat de casa, i a trasladar-se a l’hospital de Palma. Ell que sempre ha estat tan valent i al final va impedir que els metges allarguessin més del compte la intervenció per temor al dolor, tot i que això ni ho diu ni ho explica. “Ara ja em podria morir, perquè ja ho tinc tot fet”, es repeteix.

Quan mira el seu voltant reconeix cada racó d’aquesta Cala en Forcat. Hi va arribar amb la dona i els tres fills ara fa quaranta anys, quan no existia l’hotel ni tampoc cap de les casetes que ara ocupen la muntanya. Varen comprar el terreny com a solar rústic, s’hi van construir aquesta casa, que van batejar com a Bonanza, en honor a la sèrie televisiva que aleshores feia furor, varen plantar-hi tots aquests pins i hi varen crèixer els fills, a qui va ensenyar a fer pesca submarina, una de les seves grans aficions.

Ara és propietari de sis apartaments d'estil menorquí, alguns d'ells situats a primera línia de mar i al costat de la piscina que hi va fer construir, dos xalets, i d'altres sis casetes situades una mica més allà. Els lloga durant els mesos que hi fa bon temps -de maig a octubre- i li arriben reserves de tot arreu: de la resta de la Península, de Mallorca i també d'Alemanya. Des del club de submarinisme, que ell va muntar, l'alemany que el regenta li envia compatriotes. No es pot queixar.

Va començar a treballar als 15 anys, al costat del pare, propietari d’un magatzem de curtits que tenia a Mallorca, on ell s’hi va trasladar després de la guerra, procedent de Menorca, on aquells tres anys va viure-hi separat dels pares i de la seva germana gran. Aprenia l’ofici i viatjava primer amb el pare i després sol, agafant la bibicleta amb el tren, per contactar i negociar amb els fabricants de sabates d’Inca i Llucmajor. Però els seus primers diners els va fer una mica lluny de les pells i dels curtits del negoci familiar.

“Al costat del magatzem hi havia un estraperlista i em va oferir de vendre metles  i avellanes per a la galletes d’Inca. Recordo que anava al carrer sindicat de Palma i les venia als propietaris d’una gelateria, que per cert feien uns gelats boníssims. Jo cobrava el kilo a 50 cèntims i per 15 kilos em treia unes set pessetes. Allò era una autèntica fortuna! Feia doblers (diners) que em permetien anar al cine i anar molt ben vestit”, assegura.

“D’estraperlo jo? D’estraperlo, d’estraperlo no en feia, bé només tres o quatre vegades, quan aquell home em van encarregar agafar uns sacs de pa que varen tirar des del tren que venia de Palma, mentre erem darrera dels metles (ametllers). Ens va veure la guardia civil, ens van donar l’alto, però jo com corria, mentre em disparaven!”, comenta, tot sorneguer.

Als 23 anys, amb el negoci del pare, i quan ja era casat, cobrava 15 pessetes a la setmana, i després 25. Fora d’hores, però, feia treballar l’enginy de negociant i es va espavilar per treure profit del crep que sobrava de la sola de les sabates i que, els fabricants al principi gairebé li regalaven, per aprofitar-lo i vendre-ho per fer-ne sandàlies de bany, que aleshores calçaven els pescadors, però també els primers turistes que arribaven a Mallorca. Cosia els sacs del crep sobrant i en treia 5.000 pessetes per tonelada.

Més tard va practicar la mateixa operació amb la pell de les botes, aprofitant els retalls per fer tiretes per a les sandàlies i reforços per a les sabates. Ho amuntegava com si fos una pallissa a una de les habitacions de casa i ho venia a molt bon preu.

Poc a poc va fer crèixer el negoci i quan el seu pare va morir no només el va continuar sinó que el va anar fent gran, amb l’ajuda d’un soci. Més tard, fins i tot tingué un representant a Ubrique i a Elda, on s’hi traslladava durant la setmana. Amb la dona, quan ella ja podia deixar els fills, viatjava a les fires comercials i s’allotjaven als millors hotels d’Espanya: al Melià cinc estrelles, al Majestic i fins i tot al Ritz de Barcelona.

“Tot se’m va desmoronar com un castell de cartes”

Va abandonar les pells en el moment just, després de superar una forta competència, viure la baixada  del dólar i del sector de la sabata, refer-se d’una gran pèrdua econòmica i desmoronar-se-li tot com un castell de cartes. “Vaig saber parar a temps i als 59 anys vaig agafar el capital, vaig vendre la fàbrica, vaig poder comprar una nave pels fills al polígon i vaig tornar a començar: aquesta vegada amb el turisme”, explica.

Se sap guanyador, ha sabut perdre i guanyar, tot i que està clar que a la vida ha tingut més triomfs que derrotes. Va encertar amb la seva muller, que sempre ha estat amb tot i després ha barrejat amb audàcia tots els ingredients, també la sort, però especialment l’astucia, que malgrat les dificultats, sempre l’ha fet escollir el destí que l’ha dut cap als diners.

Però especialment amb els negocis ha posat a la pràctica aquell mateix coratge que amb només vuit anys i quan vivia al port de Maó, a prop del barco-presó on hi havia l’oncle Francisco, el va dur a resseguir de nit i tot sol el soroll d’aquells trets que atemoriren la familia, per després descobrir-hi una imatge dantesca que marcaria per sempre més la seva vida: els trossos esberlats dels cadàvers de 35 capellans acabats d’afusellar.