Seguint el rastre de l’aneguet lleig

“De petita, quan només hi havia dos canals de televisió, el meu germà, que té set anys més que jo, em deia la Bordeta, per la sèrie Cañas y barro, una nena adoptada per una família humil. Més tard, jugàvem a Juan Sebastián la manta, un joc que s’havia inventat, però que a mi m’agradava, en el qual jo m'havia de posar sobre d'ell, fent de flassada, quan ell tenia fred”, assegura mentre pren un cafè amb gel en una de les desenes de places del barri de Gràcia.

Les bromes del germà, a qui en el algun moment va arribar a considerar que era perfecte, malgrat les seves imperfeccions, no li van marcar en excés, perquè ara, de gran, les segueix aguantant, això sí, amb esportivitat. En algun calaix de casa seva, segurament ell encara guarda un document que li va fer signar per acreditar que era el rei del sofà i com a tal, ella li havia de cedir, per sempre més i quan ell desitgés.

De la planta baixa a l’àtic

“Quan vaig entrar en aquest pis em va semblar un palau, de gran que era”. Ja fa més de 40 anys que fa la vida en aquest àtic del Guinardó de Barcelona, que ara no canviaria per a res. Amb el seu marit i els seus fills hi va anar viure quan les torres, amb el seu trosset de jardí, i les cases d’alçada reduïda encara eren les protagonistes del paissatge del barri. Poc a poc, els edificis de pisos van anar guanyant terreny. L’immoble del seu àtic va ser un dels primers que es va alçar en el seu carrer.

“Al meu marit li agradava el Guinardó, perquè la seva germana ja hi vivia, ell hi treballava i perquè sobretot ens permetia tenir un pis gran, amb molta llum, dues terrasses, una habitació per cada fill i les màximes comoditats”, assegura, amb les mans arrepenjades a la taula enfundada de la sala d’estar, que habitualment utilitza per sopar, quan no hi tenen convidats.

Els canvis costen i a ella encara més, perquè durant gairebé tot el dia es quedava sola en un pis grandiós i sobretot en un barri que, al principi, no li pertanyia i que quedava lluny de la Barceloneta, on havia viscut primer amb els seus pares i germans i després amb el marit i els fills. “Quan vàrem venir a viure aquí em va costar molt d’adaptar-me”, assevera aquesta dona, que ara ja supera els 70 anys d’edat, i que una vegada casada va deixar de treballar, perquè, aleshores, era costum.