Seguint el rastre de l’aneguet lleig

“De petita, quan només hi havia dos canals de televisió, el meu germà, que té set anys més que jo, em deia la Bordeta, per la sèrie Cañas y barro, una nena adoptada per una família humil. Més tard, jugàvem a Juan Sebastián la manta, un joc que s’havia inventat, però que a mi m’agradava, en el qual jo m'havia de posar sobre d'ell, fent de flassada, quan ell tenia fred”, assegura mentre pren un cafè amb gel en una de les desenes de places del barri de Gràcia.

Les bromes del germà, a qui en el algun moment va arribar a considerar que era perfecte, malgrat les seves imperfeccions, no li van marcar en excés, perquè ara, de gran, les segueix aguantant, això sí, amb esportivitat. En algun calaix de casa seva, segurament ell encara guarda un document que li va fer signar per acreditar que era el rei del sofà i com a tal, ella li havia de cedir, per sempre més i quan ell desitgés.

A l’àtic del Guinardó, on encara hi viuen els seus pares, els dos improvisaven amb les cadires i els coixins de la saleta d’estar l’escenari perfecte per emular els protagonistes de Los hombres de Harrelson. També hi jugaven al parxís, al Monopoly i al Memory, un joc de taula de targetes dobles amb senyals de trànsit que una vegada barrejades i de cap per avall s’havien d’ajuntar.

La infància a casa va ser de cotó fluix: en recorda els plats de menjar que li preparava la mare, sempre disposada a cobrir qualsevol desig dels fills, les fregues que li feia amb colònia al sortir de la banyera, l’entrepà d’embotit que li duia al parvulari, com la cuidava quan estava malalta i li allisava els llençols acabats de planxar i la complicitat que li uneix amb el pare i que no sap explicar. 

Vestia com li manaven, amb faldilles escoceses plisades, aleshores per sota del genoll, toreretes i camises de volants. “M’agradava el moment d’estrenar la roba, perquè jo era molt presumida, però és clar no m’agradava gens com em feien vestir. I si aquest fet s’hi sumaven les ulleres, aleshores encara pitjor”, explica.

Els dos últims cursos d’EGB, que va cursar a les escoles Grimm, a prop de casa, sí que li van marcar i molt. Sort en va tenir de les seves amigues Mònica i Núria, que la defensaven de la pressió de la classe, on sobretot els nois li etzibaven alguna que altra plantofada i l’insultaven per dur ulleres.  

No recorda haver-ho explicat mai a casa, perquè aleshores aquests episodis es vivien en silenci, perquè es consideraven coses de nens. L’últim curs abans de començar el batxillerat va ser l’any que la van atropellar. “El meu germà, des de l’àtic, en saber què m’havia passat va baixar els esglaons de cinc en cinc. Em van dur ràpidament a Sant Pau on em van haver de rapar la part de dalt del cap per cosir-me’l i per tant, durant dies vaig haver de lluir el trau, cosa que encara va donar més ales a alguns companys de classe”.

El gir de l'adolescència

L’adolescència pot donar voltes i moltes. Mesos més tard, quan ja anava a l’institut es va posar lentilles i el cos li va canviar radicalment. Anava amb nois, vestia segons el seu gust, marcant estil i definitivament, aleshores sense saber-ho, va decidir reivindicar-se. “Els pares van fer tots els esforços perquè acabés els estudis, que a mi no m’agradaven gens: els tres cursos de batxillerat els vaig fer a tres instituts i finalment el darrer curs el vaig acabar a l’acadèmia Prat”.

Ha treballat en molts llocs, fins arribar a la feina actual, on des de ja fa alguns anys atén les trucades que entren des de la recepció d’una mútua de salut. Abusen de la seva polivalència, cobra poc, però té un horari de jornada intensiva, que al cap i a la fi és el que vol.

Ja fa molts anys que va deixar enrrera la imatge d’aneguet lleig, perquè d’aquella etapa només en conserva l’hàbit de caminar mirant al terra, però segueix perseguint el seu somni: dedicar-se a casa seva, tenir cura de la seva família i invertir tot el temps del món per fer tasques de voluntariat en un menjador social o amb nens amb necessitats.

“He vingut aquí per ajudar els altres i sé que ho aconseguiré”, adverteix, sabent que si en algun moment acaba estrenant aquesta nou capítol de la seva vida i li augmenten les diòptries als ulls ho farà, sigui com sigui, sense tornar-se a col·locar mai més unes ulleres.