De l’escolania de Montserrat al Gran Teatre del Liceu

De petit li agradava disfressar-se d’indi, de pell roja, de futbolista i de tot allò que li obrís la ment per viure noves històries. I després, és clar, hi havia la música, un món que li va venir donat pel seu germà, que uns anys abans que ell, de la mà del capellà de Sallent, el poble on van néixer, havia entrat al monestir de Montserrat a fer-hi d’escolanet.

“Els diumenges pujàvem amb els meus pares a visitar-lo, perquè aleshores els escolans vivien interns durant tota la setmana. A mi m’encantava perquè hi tenien un poliesportiu, amb un llit elàstic, on hi podia saltar tota l’estona que volgués, i també uns futbolins on jugar-hi gratis”, assegura mentre assaboreix un cafè que acaba de demanar després de saludar a la taula del costat, a un compositor musical de sèries de televisió catalanes amb qui acaba de coincidir.

El seu ingrés a Montserrat li va arribar de manera natural. Va seguir els passos del germà, tot i que es va preparar a consciència amb la professora Filomena Comellas, que li donava classes a Manresa una vegada a la setmana, seguint el mètode d’Ireneu Segarra, un mestre i pedagog que entenia l’aprenentatge de la música a través del joc.

La seva entrada a Montserrat

I finalment va arribar el gran dia. “Quan et fan escolà s’hi celebra una cerimònia: després de la missa de diumenge, el monjo que duia l’escolania et rebia, juntament amb els altres escolanets, que també et donaven la benvinguda. I finalment, els que hi ingressàvem, que aleshores anàvem tots amb pantalons curts, ens posaven el típic vestit”, explica.

A diferència d’algun altre company, que va ser incapaç d’acabar el mes, la seva estada, que va iniciar amb només deu anys d’edat, no va ser traumàtica, ni tampoc es va enyorar en excés dels de casa. “La música formava part de tot allò que fèiem i l’aprenia gairebé sense adonar-me’n. Ben aviat, vaig descobrir el poder que tenia i els sentiments que, de manera immediata, pots fer despertar als qui l’escolten”, assevera.

Quan cada dia sortien a cantar davant de tots els fidels i els excursionistes que s’aplegaven a la basílica, alguns escolans ho feien de manera mecànica, gairebé com a autòmats, però ell mai va entendre-ho com una rutina. “Tenir una bona tècnica no ho és tot: has de viure el cant i la música, perquè el que tu sents quan entones les notes és el que fas sentir a qui t’escolta i tens una gran responsabilitat”.

D’aquells anys en va aprendre moltes coses, però sobretot entendre la música de manera intuïtiva, saber triar els amics i aprendre a valdre’s per un mateix, sense deixar-se trepitjar. Va deixar l’escolania coneixent-se gairebé de memòria tots els evangelis i durant un temps va decidir que a ell ja no li calia anar a missa perquè la religió se la faria a la seva mida, quedant-se amb aquells valors humans que impregnen totes les escriptures.

De periodista a tenor

“No m’importa gens si existeix Déu o no, perquè el Cel està a la terra. No facis als altres el que no t’agradaria que et fessin a tu, aquest és el missatge que regeix tota la meva vida. Fer el bé als altres, això és el que em fa més feliç”, reconeix, mentre repassa mentalment tota la seva trajectòria posterior, la que una vegada iniciada la seva vida laboral de periodista li va fer abandonar-ho tot per decantar-se per la seva passió de sempre: el cant.

Ha conegut mig món gràcies a la seva professió de tenor i a les seves actuacions que l’han dut a pujar els escenaris dels grans teatres d’òpera de Brasil, Argentina, Xile, Mèxic, Austràlia, Itàlia, Suïssa, Espanya, França, Alemanya, Gran Bretanya, Rússia o Taiwan. De fet, si hi ha de triar prefereix els teatres petits, aquells que l’acosten a la sala, que li fan sentir com respira el públic.

Quan està a punt de començar l'espectacle sap que només li cal controlar els nervis, deixar-se portar pel seu personatge, ficar-se a dins de la història i buscar la perfecció. Però sobretot no deixar mai de pensar en els altres, en tots aquells que han pagat per transportar-se i deixar que, durant unes hores, el tenor els sacsegi els seus sentiments més íntims.