Les nenes de la parada de l’autobús

“Era molt prima, duia el cabell més aviat curt, calçava sabates de cordons i sempre anava acompanyada del seu pare. Encara que només havien de creuar el lateral de la Gran Via sovint arribaven corrents a la parada d’autobús, la mateixa on jo m’esperava amb el meu pare per anar fins a col·legi”, explica ara asseguda en el banc d’una cafeteria, on aprofita per repenjar-hi tota l’esquena i descansar a consciència perquè ja està de cinc mesos.

La nena de la parada de l’autobús s’assemblava molt a ella. “Era com el meu mirall, tot i que jo era més grassoneta. Somreia molt i també conversava amb el seu pare i, a vegades, com jo, aprofitava el trajecte fins a l’escola per repassar la lliçó”, relata.

Cada matí, la nena més grassoneta travessava la Gran Via i passava per davant del quiosc, que segueix regentant l’home de les mans brutes per la tinta dels diaris. D’aquells temps, en recorda la botiga de queviures de l’Arturo, que sempre tenia caixes de fusta per tot arreu i on hi venien embotits portats de Moià. “La meva mare sempre deia que l’Arturo ens deixava sense ni un duro, perquè era molt car”, somriu.

Però per a ella, el comerç més emblemàtic, el que més la vincula a tota la seva infància, és la pastisseria Barcelona, que estava situada a la banda mar de la Gran Via, entre els carrers Entença i Vilamarí. “Quan hi anàvem jo sempre anava directament cap a l’obrador, on hi havia la Montse o la Joana, la dependenta, i el que m’agradava més era el panet de pa amb tomàquet i pernil salat”.

En aquells primers anys de la dècada dels 80, era el pare qui la duia i l’anava a buscar a col·legi, la mare molt poques vegades, perquè feia un altre horari. “El camí de tornada a casa sempre el fèiem caminant, i molt sovint aprofitàvem per fer càlcul mental, fer sumes i restes, i més tard les taules de multiplicar”.

“Si decidíem tornar a casa amb l’autobús, amb aquella nena no hi coincidíem mai, només ho fèiem pels matins. Sempre ens miràvem i potser ens saludàvem, encara que molt tímidament”. “Als 10 anys, que ja vaig anar sola a l’escola, ja no ens vam tornar a trobar més”, relata.

Quatre anys més tard, just quan iniciaven el primer curs de batxillerat varen tornar a coincidir, però aquesta vegada les dues al mateix col·legi. “Crec que ens vam reconèixer bastant ràpid. No sé si va ser casualitat, suposo que no, que ens deurien col·locar allà, però ens vàrem asseure durant tot el curs al pupitre del costat”, conclou.

Sempre anava agafada de la mà de la mare, que com la meva duia el cabell tallat en una mitja melena, era grassoneta, es pentinava amb dues cuetes i sovint anava amb vestit. La recordo amb sabates de saló, d’aquelles de princesa, que a mi em feien enveja perquè a casa només em compraven sabates lligades, amb sivella o de cordills, perquè el metge havia dit que tenia els turmells massa laxes.

Arribava a la parada de davant de casa cap a dos quarts de nou del matí, per anar a l’escola. A vegades, ella i la seva mare s’hi plantaven uns minuts abans que el meu pare i jo, d’altres dies, quan elles arribaven nosaltres ja feia una estona que esperàvem l’arribada de l’autobús, que aleshores eren articulats i durant aquells primers anys de la dècada dels 80 encara tenien cobrador.

Quan ens trobàvem mai ens dèiem res, només somrèiem i ens miràvem dissimuladament durant tot el viatge, fins que ella baixava a la parada de la botiga de disfresses, que aleshores era grandiosa i em fascinava, perquè cada mes canviava l’aparador i hi exposaven els models més lluents i espectaculars, sempre coincidint amb cada celebració del calendari.

Vàrem coincidir durant anys, fins que un dia, potser quan jo ja havia començat a anar sola a l’escola, me’n vaig adonar que ja feia temps que no la veia. “Segurament ha canviat de pis, d’escola o ara entra abans a classe” -vaig pensar, sense donar-li massa importància.

Diuen que les casualitats mai són gratuïtes i uns dies més tard, com si fos per art d’encantament, ella es va plantar a la parada d’autobús. Havia crescut, s’havia estirat, vestia texans, portava ulleres de pasta, sabates nàutiques i duia el cabell recollit amb una cua de cavall. Havia deixat de ser la nena grassoneta. I ens vam saludar.

Era el matí del 15 de setembre de 1990. Jo ja tenia 13 anys i em trobava al pati interior d’un col·legi de capellans situat en una illa de l’Eixample de Barcelona, prop de la botiga de disfresses, on esperava que toquessin el timbre per entrar a l’aula de la meva nova escola, per començar a cursar el batxillerat.

De cop, vaig veure que venia cap a la font del pati i en pujar les escales que ens conduïen al primer pis, on es trobava la meva classe, va deixar la carpeta i la bossa i es va asseure al pupitre del meu costat. Amb el anys es va convertir en una de les grans amigues de la meva adolescència. Era la nena de la parada de l’autobús.