Des dels 20 anys que visc de propina

“Just quan era a punt de sortir de l’aigua i ja veia la llum de sol, a la zona on trencaven les ones, vaig començar a convulsionar i em va agafar un atac. Em van rescatar per casualitat perquè tots els qui aleshores em coneixien pensaven que estava fent capbussades. I finalment em vaig salvar de miracle. Fa molts anys que la mort no em fa por perquè sóc conscient que des dels 20  visc de propina”.

No és la primera vegada que explica aquest episodi de la seva vida, però aquesta vegada -ell que mai ha recordat massa res de la infància- sí que ha intentat recuperar els petits detalls que van marcar aquell primer dia de platja del mes de juliol de 1968, quan només tenia 20 anys i estiuejava a Canet de Mar, amb els seus pares i els quatre germans.

A mig matí, després de tancar la porta de vidre de la casa del número 14 del carrer Ample, havien baixat tots a la platja, davant de la riera petita, menys el pare i el germà gran, que encara no havíen començat les vacances i estaven a Barcelona treballant. El pare, que aleshores pujava amb tren, no arribaria fins a primera hora de la tarda, quan hagués plegat del despatx. 

Feia tres anys que havia debutat amb un únic atac d’epilèpsia, segurament originat a causa d’un fort cop de cap que havia patit als 14 anys en caure de la bicicleta i que el va deixar una bona estona inconscient. Aleshores, el doctor Oller Daurella li havia recomanat no fer esforços, cosa que li havia obligat a abandonar l’atletisme al club esportiu universitari i deixar de bussejar.

“Tot i així, quan em tirava de cap al mar aprofitava per seguir capbussant-me una mica. I aquell dia vaig fer com de costum. Ja estava impulsant-me cap amunt i ja veia els primers raigs de sol. I ja no recordo més”, explica amb serenitat, conscient que aquest episodi li ha marcat la vida i també la relació amb la mare, amb qui sempre ha mantingut una complicitat especial, tot i que hagin tingut diferències d’opinió.

Quan va començar a convulsionar ningú se’l va creure. “És el noi de la casa Floris, que sempre es capbussa sota l’aigua”, deien alguns veïns i amics, que sempre col·locaven la tovallola al mateix lloc de la platja, perquè aleshores no hi havia tanta gent que baixés a fer-se un bany i els estiuejants –molts d’ells amb el pare o la mare nascuts al poble, com el seu cas- eren minoria.

La sort va voler que a pocs metres de l’aigua, una dona de Madrid se n’adonés del que estava passant. “No, no, este chico se está ahogando”, deuria assegurar amb fermesa aquella banyista. I aleshores, per fi, el van treure del mar.

“La meva germana havia anat a avisar la meva mare, que aleshores estava amb el meu germà petit de cinc anys. Va venir corrent i es veu que em va veure pàl·lid, molt pàl·lid i amb les faccions molt afilades”, explica, reconeixent que per ella, que sempre ha estat patidora de mena, aquella vivència deuria ser “espantosa”. “Sé que amb mi ha patit i molt”, assevera.

Estrenant ambulància

El van dur ràpidament a la Creu Roja de Canet de Mar on aleshores, per fortuna, descansava la primera ambulància que hi havia al poble, un vehicle que tot just s’havia inaugurat una semana abans, per les festes de Sant Pere. “Jo vaig ser el primer en estrenar-la!”, diu amb orgull, intentant distendre el relat.  

Del trajecte amb ambulància fins a Mataró, que va fer acompanyat de la mare, només en recorda unes paraules, que en aquell moment, no va aconseguir desxifrar. “Aquest no arriba a l’hospital”.

Una vegada en aquell edifici del centre, que aleshores regentaven les monges, el va atendre un metge en pràctiques, un alemany. Els problemes amb l’idioma –el metge i les monges s’entenien amb francés- van fer que finalment li administressin el triple de dosis d’antiepilèptic. “Les monges no donàven un duro per a mi, però aquell metge va seguir insistint i em va salvar”.

Pocs dies després tot va anar tornant a la normalitat i els seus pares van convidar a sopar a aquell metge alemany, que li havia salvat la vida, perquè de la dona de Madrid, que l’havia avistat des de la platja, ja no en varen saber res.

Ara, que té 64 anys i ja està prejubilat, després de mitja vida dedicada a l’ensenyament en un col·legi religiós, reconeix que essencialment s'indentifica  amb els principis humanistes del cristianisme. Si existeix alguna cosa després de la mort, no li preocupa gens. Probablement no necessita creure en el trascendent. Amb el que ha viscut en té prou.

Però aquell estiu, quan ja es passejava tranquil·lament per la Misericòrdia de Canet de Mar i quan tot el poble n’anava ple del que havia passat davant de la riera petita, es va trobar una dona gran, que ell no coneixia de res. “Vosté és el de Can Floris oi? Aquell dia, quan el van treure de l’aigua, jo vaig anar a resar una novena a la Mare de Déu”, li va confessar.