De petita em recordo els
estius pujant muntanyes, anant a collir gerds i nabius a les desenes de valls
de la Cerdanya, sempre amb la imatge present de la meva mare, que, mestra de
formació, arrossegava un munt de criatures pels vorals fins a fer possible el
que al principi era impossible: arribar a coronar els cims o a recòrrer els darrers trams de les nostres excursions.
Vestíem aleshores amb la
roba més tronada que teníem i a dins de les motxilles, que aleshores solien
carretejar tots els pares, hi dúiem jerseis i fins i tot algun anorac. Mai se
sabia, ni en els dies de més calor, com podia girar el vent o com els núvols
podien arribar a omplir el forat de la Seu, perquè a vegades es tornava fosc,
ben fosc.
La mare, a qui recordo amb
el seu cabell negre llarg, llarguíssim, sovint recollit amb una cua de cavall,
amb texans, una samarreta de cotó i unes bambes de tela, encetava l’excursió ja
a la última posició, mentre la Joana, la Rut i molt sovint la Sabet i la Mar,
les meves dues cosines, ens entreteníem per dilatar el moment de començar a
caminar.
