Creixent amb Jordi Pujol a taula

Fixeu-vos bé amb aquesta fotografia. És ell de petit, quan vivia amb els seus pares, l’àvia i les dues germanes a Can Vilardell. Aleshores, en plena transició, el més normal és que a la paret dels menjadors, els antifranquistes hi pengessin un Guernica, els kumbaià optessin per un tapís i els clàssics hi mantinguessin un crucifix o un sant sopar. A casa seva no. A casa seva hi teníen un cartell de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). 

Un mes més tard de fer-se aquesta fotografia, la política espanyola i també la catalana va viure moments molt i molt convulsos. Un tinent coronel i uns quants guàrdies civils, amb tricorni i en la memòria de tots en imatges en blanc i negre, van prendre el 23 de febrer de 1981 el Congrés de Diputats, a Madrid, al crit de “Quieto todo el mundo”. Mentrestant, Suárez, Carrillo i Gutiérrez Mellado, al seu escó, desafiants.

El primer record que té va lligat a aquella tarda i a la trucada del pare, amb qui fins que va morir s’hi va discutir i molt de política. Es va presentar com a regidor de Convergència a les primeres eleccions municipals de Mataró i va guanyar-se una tinència d’alcaldia durant aquella primera legislatura. Després, aquella ciutat se’ls va resistir als convergents, perquè els socialistes sempre els van guanyar per golejada.  

La nit del 23-F a casa seva s’hi va viure amb molta tensió. “La meva familia estava absolutament marcada políticament: el pare, a l’Ajuntament i a les primeres files del partit, amb la mare i les meves germanes i el meu cunyat, que aleshores era el president local de la Joventut Nacionalista de Catalunya”, assegura, mentre repassa la imatge, que guarda en un àlbum de fotografies.

El seu pare, que en cap moment es va moure del consistori, va ser qui va donar la notícia i la mare, tota esglaiada, qui va despenjar el telèfon. Un telèfon que no va parar de sonar en tota la nit, però per rebre amenaces de mort: “Catalanes, hijos de puta, os vamos a matar”. Aquest era el missatge.

Ell s’ho anava escoltant amb atenció, perquè simplement parava l’orella i no perdia pistonada de tot el que passava al seu voltant, mentre la televisió escopia marxes militars. “Ningú em va explicar res, però jo sabia perfectament el que estava passant, era un nen molt ben informat, perquè de ben petit ja llegia el diari AVUI”.

Hores més tard, quan el pare va tornar a casa, segurament esgotat per una nit plena d’incerteses, de pors i de constants neguits -que es van anar apaigavant primer amb el missatge de Jordi Pujol i després, ja ben entrada la matinada, amb la del rei- es va trobar el seu Renault 12 pintat amb un lema amenaçador i una enorme lletra E d’Espanya al capó.

Preparats per l’exili

I les amenaces es van acabar. Però, aquella nit, si alguna cosa va quedar clara és que la seva familia estava preparada per marxar a l’exili. “No sé si ho vaig saber aleshores o més tard, però si hagués estat així, a mi m’haurien deixat amb els meus oncles de Calella”, riu, reconeixent que aquesta és una anècdota que ara, de gran, encara acostuma a tirar en cara.

De petit recorda les enganxades de cartells pels carrers de Mataró, el seguiment de les nits electorals des de la seu de CDC, que aleshores s’instal·lava als baixos d’aquella casa vella que el pare havia comprat al carrer de Sant Antoni, i també aquella llarguíssima senyera que va ajudar a col·locar al llarg de carretera durant els jocs olímpics, per la sortida de la marató. Aquella va ser la darrera acció política que va fer amb el pare.

Tots, a casa, són militants i de pedra picada. Tot menys ell, que sempre els retreia de Convergència i de Jordi Pujol la seva tibior amb la causa independentista. Abans dels 18 anys ja baixava a Barcelona a les ‘manis’ de l’11 de setembre -amb l’estelada a l’esquena i al crit de ‘Voti voti, espanyol el qui no voti’-, unes concentracions que gairebé sempre acabaven amb corredisses i refugiant-se a l’andana del tren de la plaça Catalunya, per emprendre el camí de tornada. I mentrestant, a casa, ells que durant el matí havien baixat a l’ofrena floral davant del monument de Rafael Casanovas, s’hi esperaven tots.

Seguint Moisés

Aquest 25 de novembre ha tornat a visitar les urnes, després d’anys d’haver-se quedat orfe de partit i de viure un profund desengany amb el sistema polític. Una nova formació ha irromput als comicis al Parlament de Catalunya, la CUP, el vot protesta, el de la rebel·lió i el que manté l’esperit del 15-M.

“Com has pogut votar aquests peluts?”, li preguntava fa uns dies la seva germana, encara sorpresa de la resposta dels catalans, que majoritàriament van decidir no seguir els passos del seu Moisés.

Però els seus no perden l’esperança. Perquè aquell cartell de Convergència, amb el lema És hora de guanyar, ja fa anys que no corona la taula del menjador familiar, però, de ben segur, segueix molt ben desat en algun racó de la casa.