Són les vuit del vespre i encara és a l’escola vestida amb
les sabates de claqué, els pantalons de niló i una samarreta ample de
cintura, parlant amb uns alumnes que acaben de sortir de l’aula de dansa. I a
la mà hi du el full d’assistència. “Avui, no sé per què han fallat molt
alumnes”, assegura mentre va posant creuetes al costat d’alguns noms.
Es canvia molt de pressa, al mateix despatx de la direcció, mentre la seva parella, responsable, ballarí, mestre i ànima mater d’aquest projecte despatxa per telèfon amb un possible client interessat en apuntar-se a l’escola de claqué i dansa que van obrir fa just tres anys al carrer Balmes de Barcelona, quan la crisis econòmica ja feia estralls.
Es canvia molt de pressa, al mateix despatx de la direcció, mentre la seva parella, responsable, ballarí, mestre i ànima mater d’aquest projecte despatxa per telèfon amb un possible client interessat en apuntar-se a l’escola de claqué i dansa que van obrir fa just tres anys al carrer Balmes de Barcelona, quan la crisis econòmica ja feia estralls.
Avui fa cara de cansada perquè des de fa setmanes intenta
combinar com pot les classes, els assajos, que són la seva passió i la seva
feina, amb els canvis que comença a experimentar el seu cos, tan menut. Aquesta
última sensació és nova, però la del cansament físic l’ha acompanyat gairebé
des del primer dia que de petita, amb només set anys, va començar a
ballar.