És una tarda d’aquelles llargues de diumenge, amb el pare amb l’orella clavada al costat de la ràdio seguint el partit del Barça, mentre m'entretinc amb la mare, a l’habitació de l’entrada de casa, amb alguna joguina. I, de sobte, el pare s'aixeca de la cadira, surt del menjador, i anuncia: “Ha mort Mercè Rodoreda”. “I qui és aquesta senyora?”, pregunto amb la mirada dels 7 anys. “Una escriptora catalana molt important”, replica la mare.
I aquell 13 d'abril de 1983 em va quedar ben sepultat a la meva memòria. Anys més tard, quan els culés ja s’havien fet amb la primera lliga d’aquell equip de Terry Venables i alguns diumenges ja acompanyava al pare al Camp Nou, vaig rescatar de la llibreria de casa la meva primera edició de “La plaça del Diamant”, de coberta groga i una fotografia amb una font i una bodega del barri de Gràcia de Barcelona amb els cartells de TriNaranjus, Orangina i Fruco.
Només obrir el primer capítol vaig digerir amb delit la novel·la, però encara amb els ulls tendres dels 10 anys, de qui s’afanya per entendre-ho tot. “La Julieta va venir expressament a la pastisseria a dir-me que, abans de rifar la toia, rifarien cafeteres; que ella ja les havia vistes: precioses, blanques, amb una taronja pintada, partida en dues meitats, que ensenyava els pinyols”. I així fins al final.
