Viatjar sense piu de seguretat

Som a finals d’agost i encara que a la Cerdanya, com cada any quan s’acaba l’estiu, plou per les tardes, els pares ens obliguen a anar al bosc, a collir gerds i maduixes. 

Amb la Joana voldríem quedar-nos a Ger per anar amb bicicleta o encara millor que ens portéssiu a la piscina de Bellver, però avui, com gairebé sempre, tampoc hem pogut sortir-nos amb la nostra.

Entrem, tot i les nostres queixes, a la part de darrera del Talbot de color vermell, que tu condueixes, amb la Rut, que ja fa estona que s’espera a sortir, i l’Àngels, que col·loca al portaequipatges la bossa de color verd xiclet on ha disposat recipients de plàstic buits i el nostre berenar de pa amb xocolata embolicat amb paper de cuina.

A la Rut crec que no l’importa massa anar a fer una volta per la muntanya. Al cap i a la fi, quan arribi, sabrà trobar els matolls on hi ha més gerds, però no per posar-los a les carmanyoles per després fer confitura, sinó per menjar-se’ls directament.

Arribem a l’entrada del poble, al costat de la cabina telefònica, on cada nit ens apleguem tots els estiuejants, que baixem a trucar. En poques hores, en aquest mateix punt, s’hi col·locaran també totes les marranxes preparades per dur a la fàbrica de la llet.

Aquest és des de sempre el lloc de trobada. Ens ajuntem amb els meus pares, que hi arriben amb el cotxe, perquè les tres volem anar juntes. D’anada ens toca pujar amb el teu Talbot i quan ho tornem ho farem amb el Dos cavalls de color crema.

Quan ja estem tots a punt tu inicies el cerimonial de sempre. Comproves una i altra vegada si hem tancat bé, et gires per posar els dits i prèmer la goma que envolta cada porta del seient del darrera. Malgrat els precs de l’Àngels per posar en marxa el motor, decideixes baixar i tornar a obrir i tancar tu mateix cada porta del Talbot: per la seguretat de les teves filles, de la teva dona i també la meva.

L'hora de pasturar les vaques

I finalment iniciem la ruta. Resseguim la carretera cap a Bellver fins a trobar el trencall cap a Grèixer. Des d’aquí divissem el petit poble d’Alp, la serra del Cadí, amb el Moixeró –encara amb algunes clapes de neu-. Ets tu qui ens expliques i ens ensenyes a estimar cada pic, cada racó i cada poble i ens els anomenes com si ens haguessin de quedar gravats a la memòria per sempre.

Les vaques interrompen el nostre camí: caldrà esperar que arribin al poble de Meranges. El pastor s’ho pren amb calma, els gossos van descontrolats i les vaques encara més. Comptem amb els dits el número de caps de bestiar: n’hi ha més de cinquanta!

“Mireu nenes! Ja heu vist la Filomena? Ara torna a la granja, però s’ha passat tota la tarda menjant herba sense parar! L’acompanya la seva amiga Remígia, que mou la cua per espantar les mosques”, dius mentre assenyales amb el dit la darrera vaca que tanca el ramat.

Despertes la nostra imaginació amb els teus contes de la Filomena i de la Remígia fins, que en sortir del cotxe i travessar el riu, treus la teva navalla per ensenyar-nos a construir uns vaixells de fusta amb uns pals que hem trobat pel camí i que aconseguim que, finalment i després d’alguns intents, surin a l’aigua.

Aquests són només alguns dels records que em venen a la memòria quan baixo del taxi que he agafat corrents al sortir de la feina i que em deixa davant d’aquesta clínica de la part alta de Barcelona. La mort arriba gairebé sempre sense avisar, però tu ets més conscient que ningú que aquests són els darrers dies d’aquesta malaltia terminal tan i tan injusta, que t’ha arribat  massa d’hora, quan només feia pocs anys que havies començat a tastar la teva jubilació.

Has volgut afrontar la situació amb la màxima serenor, per a tu mateix, però sobretot per tots aquells que t’hem pogut acompanyar. T’has acomiadat de tots i cadascú de nosaltres una i una altra vegada, amb la ironia als llavis, sabent que aquesta, com ha estat sempre, és la fórmula que et funciona per relaxar els moments massa tensos, com ara que la tristesa i la ràbia estan més que mai a flor de pell. I ara, què farem sense tu?

M’has seguit ensenyant, com sempre, i jo he seguit aprenent de la teva valentia a l’hora d’afrontar la vida i, ara, la mort. Arribo a l’habitació sabent que avui tu ja no hi seràs i que segurament només hi serà el teu cos. Ara caldrà fer els tràmits i ajudar a preparar el teu comiat, tal i com tu l’has dissenyat. Avui inicies el darrer tram del teu viatge, però ningú baixarà del cotxe per comprovar si les portes queden ben tancades. Avui tornaràs a viatjar sense piu de seguretat. 


Relat dedicat a Alfons Banda i Tarradellas, a qui el seu procés no va permetre que pogués entrevistar per fer-ne un relat d'infància.