Amb un mocador a la butxaca

Viu, treballa, pensa, sent i creix envoltat de llibres. Els imagina, els crea, els elabora, els impulsa, els presenta i, sovint, els regala pensant en aquell que els rebrà, els llegirà o n’aprendrà. Perquè els llibres també ensenyen a viure. Treballa en aquest pis de passadís llarg del carrer Muntaner i amb el seu esforç, energia, vitalitat, però també amb l’astúcia de qui s’ho ha treballat a fons i no li han regalat res, arrossega de manera imparable a tot el seu equip de col·laboradors.

Evita compartir els seus secrets, perquè si fos així deixarien de ser-ho, i tampoc s’aboca a explicar gaires intimitats, però sí que li agrada compartir els seus pensaments. Amb el pas dels anys ja no sap quins són genuïns o quins ha manllevat dels llibres que ha llegit o que ha ajudat a crear. Tan se val.

Tres mesos de vida salvatge

Aquell dia m’hagués pogut matar. Vaig treure de la pallissa l’autopatí que feia dos anys m’havien dut els Reis i que la mamà havia volgut que pugés a Massanes, perquè deia que a Barcelona no tenia sentit tenir-lo, em vaig ajustar les sandàlies per clavar els talons al costat de les rodes del davant i vaig inclinar el cos  per agafar més velocitat durant la baixada. I, com de costum, el manillar va començar a moure’s a una velocitat trepidant: endavant i endarrere, endavant i endarrere.

M’agradava sentir el vent a la cara, notar les pessigolles a l’estómac que em pujaven fins a la gola i beure a glops d’aquella llibertat que només podia tastar als estius, quan des de juny a setembre la meva germana Imma, el meu cosí Josep Maria i jo ens trobàvem a Massanes, a la casa familiar, per passar-hi els estius, amb la mamà, la tia Mercè i la baba Esperança, que aleshores vivia durant l’hivern a Girona.

En això pensava quan estava damunt de l’autopatí. Sortia des de l’era de davant de la casa gran i fins a Cal Masover per després tornar a pujar i repetir el recorregut una vegada i una altra. Però, aquella tarda, en la que hauria de ser última baixada del dia, vaig dir-me: “Jaume, apreta al màxim!”.

El manillar oscil·lava al límit: endavant i endarrere, endavant i endarrere.