Amb un mocador a la butxaca

Viu, treballa, pensa, sent i creix envoltat de llibres. Els imagina, els crea, els elabora, els impulsa, els presenta i, sovint, els regala pensant en aquell que els rebrà, els llegirà o n’aprendrà. Perquè els llibres també ensenyen a viure. Treballa en aquest pis de passadís llarg del carrer Muntaner i amb el seu esforç, energia, vitalitat, però també amb l’astúcia de qui s’ho ha treballat a fons i no li han regalat res, arrossega de manera imparable a tot el seu equip de col·laboradors.

Evita compartir els seus secrets, perquè si fos així deixarien de ser-ho, i tampoc s’aboca a explicar gaires intimitats, però sí que li agrada compartir els seus pensaments. Amb el pas dels anys ja no sap quins són genuïns o quins ha manllevat dels llibres que ha llegit o que ha ajudat a crear. Tan se val.

Una reflexió pròpia el du a recordar el títol d’algun autor i aleshores, busca, detecta si el té a la prestatgeria del passadís i simplement, l’ofereix a aquell que vulgui descobrir-lo una mica més. Pot haver-hi un gest més íntim i personal que obsequiar amb un llibre que parla d’un mateix?

Darrera d’aquest home de moviment trepidant s’hi amaga el petit de quatre germans, fills d’aquell mecànic de Lliçà d’Amunt, que des del seu taller treballava gairebé tots els dies de la setmana, també els diumenges al matí, de manera incansable, però amb tot l’entusiasme que algú és capaç de dedicar a la seva feina.

El seu pare, amb fonaments bastits sobre una gran fortalesa ètica, sempre estava a punt per si havia ajudar al veïns, als clients i a les famílies que ho necessitaven. “Si calia fer de taxista i aixecar-se en plena nit perquè algú ho requeria, ho feia, si calia fiar els diners per aquella reparació, els fiava. Treballava, és clar, per guanyar-se la vida, però mai es movia per diners”, explica ell, des de darrera de la taula del seu despatx.

La seva feina actual és la d’artesà de llibres, però si algú li pregunta d’on va sorgir la idea de l’empresa que ara dirigeix no ho dubta ni un segon. El seu projecte empresarial, que, en bona part, és també el seu projecte vital, va néixer d’una caixa d’eines. Qui diu que només les grans empreses de Silicon Valley van néixer en un garatge?

Ho expressava així en un catàleg de llibres que va crear fa anys, però que de moment ha quedat enterrat a dins d’un calaix, perquè no ha sortit a la llum. Una caixa d’eines il·lustra la portada i a dins, un text que explica el motius de la tria. “Aquesta és casa meva. Des d’on vaig aprendre a estimar, gràcies a haver estat estimat. També aquí vaig aprendre a llegir. I a treballar. Aquestes són les nostre senyes d’identitat: estimar, llegir, treballar”.

Quan el seu pare va morir, fa divuit anys enrere, va voler ser enterrat amb la seva granota blau marí de mecànic, amb un drap de filats i amb una clau anglesa al costat. Mai se sap, potser al Cel necessitarien algú que també reparés cotxes.

Poc després, la mare, a qui de petit, si ara fa el gest de tancar els ulls, recorda planxant damunt de la taula, el va obsequiar amb els objectes més personals del seu pare, entre els quals hi havia unes ulleres de sol i la seva cartera.

I de cop i volta, posa la mà a la butxaca del pantaló i en treu un petit secret. L’arrossega amb la mà fins a mostrar-lo i posar-lo a sobre la taula. És un mocador de quadres entrellaçats, blaus i blancs, curosament plegat, net i planxat. Era el mocador del seu pare.

Quan surt de casa, quan entra al despatx, quan es reuneix, quan enraona, quan imagina llibres, sempre el porta al damunt. Mai se n’oblida. No és el seu fetitxe, però sí que li serveix de brúixola. La que li recorda la fortalesa, la tenacitat, l’esforç, el dinamisme i l’ambició que van envoltar els seus orígens. Allà on tot va començar.