Surt disparada de la cafeteria. Sap amb certesa que els alumnes de les sis de la tarda ja l’estaran esperant en posició de lotus, damunt de les estoretes per començar a fer ioga. Creua el carrer Joan Gamper, obra la porta i entra al centre a pas lleuger, saluda a la secretària, es treu l’abric i, per sort, ja és a dins.
“De petita, a l’escola em deien La vieja perquè allà on hi havia conflicte o baralles estava jo, però per fer de mediadora, per posar pau i per resoldre perquè no suportava els enfrontaments”, assegura mentre assaboreix un cafè amb llet espumosa. A classe parlava molt, s’avorria eternament, tenia dificultats a l’hora de llegir, no podia parar de moure’s i sovint acabava castigada al passadís.
Aleshores, en aquells anys de la dècada dels 70 ningú parlava de dislèxia, ni d’hiperactivitat i els conflictes entre els nens es resolien fora de classe, a l’hora del pati. Era tímida, duia ulleres, cabell curt, es negava a portar faldilles i la majoria de companys i mestres no l’entenien. Però per damunt de tot tenia una cosa molt clara: calia rebel·lar-se contra les injustícies.
A casa compartia jocs amb els seus dos germans, a qui cuidava i protegia permanent perquè ella era la gran. Junts imaginaven històries, mentre repartien pel terra de moqueta desenes de soldadets, construccions, cotxes i peces de Lego que treien com per art de màgia del bagul vermell de fusta que els havia fet el pare.
Quan s’avorrien baixaven a jugar al carrer Taulat, en aquell Poblenou encara obrer i industrial, que vivia d’esquenes al mar, envoltat d’una platja plena de restes del petroli dels vaixells i de ferros abandonats, limitat per les vies del ferrocarril i rodejat de fàbriques.
Al món de fora de l’escola sí que podia expandir-se. “Em relaxava dibuixant: pintava les portadetes de les enciclopèdies del pare, pintava les parets, pintava a la taula de l’escola i expressava a través dels meus dibuixos tot el meu món interior. Tant és així que a la meva habitació els meus pares van haver de posar un plàstic protector, però també van embalar les parets amb un immens paper de bovina perquè pogués expressar el que jo pensava”, assegura.
Als 11 anys va guanyar els Jocs Florals de Barcelona i, per una vegada es va sentir reconeguda a l’escola. L’afany per dibuixar la va dur a estudiar a la Llotja i més tard a treballar en el món de l’estampació de la moda, com a dissenyadora. Després va formar-se en art dramàtic i va convertir-se en model.
Descobrint la meditació
El primer embaràs li va fer aflorar les pors que encara duia a dins i va provar sort utilitzant el teatre com a teràpia. I aleshores, per primera vegada, un terapeuta li va parlar de la meditació i de l’homeopatia, de com la podrien ajudar a trobar l’equilibri.
I poc a poc aquest gir li va servir per descobrir el que avui és la seva professió i la seva vessant més espiritual, que finalment la va conduir a fer-se budista. “Jo vull ajudar i comunicar. Poso la meva experiència al servei de la resta”, assegura convençuda, sabent-se que l’empatia que té li fa guanyar cada dia nous candidats per omplir les seves sessions de ioga i la seva consulta d’homeòpata i coach.
De cop i volta mira el rellotge i interromp el relat. El temps li ha fugit com si res. Com no ha pogut adonar-se’n? Fa cinc minuts que hauria de ser a l’aula! Demana que li apuntin el cafè, el pastís casolà i el suc de pastanaga. Tres passos més i ja serà a dins de l’aula. Tots els alumnes ja estan a punt. I aleshores ella simplement posa atenció conscient per començar a guiar-los en els moviments.
“De petita, a l’escola em deien La vieja perquè allà on hi havia conflicte o baralles estava jo, però per fer de mediadora, per posar pau i per resoldre perquè no suportava els enfrontaments”, assegura mentre assaboreix un cafè amb llet espumosa. A classe parlava molt, s’avorria eternament, tenia dificultats a l’hora de llegir, no podia parar de moure’s i sovint acabava castigada al passadís.
Aleshores, en aquells anys de la dècada dels 70 ningú parlava de dislèxia, ni d’hiperactivitat i els conflictes entre els nens es resolien fora de classe, a l’hora del pati. Era tímida, duia ulleres, cabell curt, es negava a portar faldilles i la majoria de companys i mestres no l’entenien. Però per damunt de tot tenia una cosa molt clara: calia rebel·lar-se contra les injustícies.
A casa compartia jocs amb els seus dos germans, a qui cuidava i protegia permanent perquè ella era la gran. Junts imaginaven històries, mentre repartien pel terra de moqueta desenes de soldadets, construccions, cotxes i peces de Lego que treien com per art de màgia del bagul vermell de fusta que els havia fet el pare.
Quan s’avorrien baixaven a jugar al carrer Taulat, en aquell Poblenou encara obrer i industrial, que vivia d’esquenes al mar, envoltat d’una platja plena de restes del petroli dels vaixells i de ferros abandonats, limitat per les vies del ferrocarril i rodejat de fàbriques.
Al món de fora de l’escola sí que podia expandir-se. “Em relaxava dibuixant: pintava les portadetes de les enciclopèdies del pare, pintava les parets, pintava a la taula de l’escola i expressava a través dels meus dibuixos tot el meu món interior. Tant és així que a la meva habitació els meus pares van haver de posar un plàstic protector, però també van embalar les parets amb un immens paper de bovina perquè pogués expressar el que jo pensava”, assegura.
Als 11 anys va guanyar els Jocs Florals de Barcelona i, per una vegada es va sentir reconeguda a l’escola. L’afany per dibuixar la va dur a estudiar a la Llotja i més tard a treballar en el món de l’estampació de la moda, com a dissenyadora. Després va formar-se en art dramàtic i va convertir-se en model.
Descobrint la meditació
El primer embaràs li va fer aflorar les pors que encara duia a dins i va provar sort utilitzant el teatre com a teràpia. I aleshores, per primera vegada, un terapeuta li va parlar de la meditació i de l’homeopatia, de com la podrien ajudar a trobar l’equilibri.
I poc a poc aquest gir li va servir per descobrir el que avui és la seva professió i la seva vessant més espiritual, que finalment la va conduir a fer-se budista. “Jo vull ajudar i comunicar. Poso la meva experiència al servei de la resta”, assegura convençuda, sabent-se que l’empatia que té li fa guanyar cada dia nous candidats per omplir les seves sessions de ioga i la seva consulta d’homeòpata i coach.
De cop i volta mira el rellotge i interromp el relat. El temps li ha fugit com si res. Com no ha pogut adonar-se’n? Fa cinc minuts que hauria de ser a l’aula! Demana que li apuntin el cafè, el pastís casolà i el suc de pastanaga. Tres passos més i ja serà a dins de l’aula. Tots els alumnes ja estan a punt. I aleshores ella simplement posa atenció conscient per començar a guiar-los en els moviments.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada